En el moment de plantejar-nos qualsevol canvi en l’organització amb relació a la introducció de mitjans i tecnologies per substituir la presencialitat en part dels seus processos i serveis, especialment dels educatius, els de suport i acompanyament, es requereix disposar d’una visió general del que implica treballar de manera no presencial, és a dir, a distància, tot coneixent-ne les potencialitats, limitacions i els requeriments. Per fer-ho, començarem parlant del propi concepte de distància.
La distància, en aquest context, ve donada principalment per la diferència d’espai o de temps entre les persones implicades en qualsevol acció que requereixi processos comunicatius. En aquest cas, ja sigui en les tasques habituals entre els treballadors de la pròpia organització o amb d’altres entitats, com pel que fa referència a la pròpia dinamització i gestió de qualsevol acció social, educativa o d’acompanyament de l’organització que fins al moment es feia de manera presencial (formacions d’inserció laboral, ajut per fer les tasques escolars, acompanyament a famílies en situació de risc, etc.). Això implica tot el personal que hi està involucrat: educadors, tutors, mentors, formadors, voluntaris, monitors, etc., així com els propis destinataris de l’acció (persones i col·lectius a qui es dona servei).
En un àmbit més complex, aquesta distància també pot ser intel·lectual (de coneixements), sociocultural o d’accés als propis mitjans.
Així, els mitjans i la tecnologia esdevindrien nexes per posar en contacte les parts implicades que es trobin en espais o temps diferents, per permetre la comunicació i la interacció i possibilitar així l’acció.
Però en el seu ús i la seva aplicació també s’han de tenir en compte les altres distàncies esmentades, per tal d’acostar-les i no pas per fomentar-les.
Per tant, per dur a terme qualsevol acció a distància es requereix:
- Que totes les parts implicades puguin tenir accés al mitjà que les posarà en contacte i en puguin conèixer, de manera bàsica, el funcionament, el qual permetrà la comunicació i la interacció per fer possible l’acció.
- Que les persones responsables de l’acció coneguin les potencialitats que els pot brindar aquesta distància i que aquesta esdevingui una oportunitat. És a dir, la idea és aprofitar el que es pot generar en aquests espais no presencials per poder millorar el que es fa, repensar-ho i transformar-ho, i no pensar-ho tant des d’un punt de vista de «substitució». Per exemple, aquesta distància pot donar la possibilitat de poder treballar transversalment altres competències com la comunicativa o la digital i millorar les pròpies pràctiques.
- Acompanyar i orientar en aquest procés de canvi.
La distància en l’àmbit educatiu
L’educació a distància ha anat evolucionant al llarg del temps gràcies també a la pròpia evolució tecnològica i de les comunicacions: des de l’aprenentatge per correspondència amb suport telefònic fins a l’era d’internet i l’evolució de la web 2.0, que permet molta més interactivitat i multitud de formats i eines per comunicar-nos, interactuar i compartir continguts.
En aquest sentit, podem parlar del concepte d’aprenentatge en línia. Sangrà et al (2011) el defineixen com: «una modalitat d’ensenyament i aprenentatge que pot representar tot el model educatiu o una part, en el qual s’aplica, que explota mitjans i dispositius electrònics, per tal de millorar-ne l’accés, l’evolució i la millora de la qualitat de l’educació i de la formació».
Quant a les modalitats en relació amb l’aprenentatge en línia en concret, podem trobar la semipresencial o aprenentatge mixt, on es combinen moments de coincidència en l’espai i el temps (presencial), amb la virtualitat, ja sigui amb asincronia, que implica diferent espai i temps, o també en combinació amb moments sincrònics, sense coincidència en l’espai però sí en el temps.
L’altra modalitat pot ser totalment virtual o en línia (diferent espai sempre), que es pot combinar també en el temps (moments sincrònics i asincrònics).
En aquest enllaç hi podeu trobar diferents exemples i casos pràctics sobre la docència no presencial.
Com s’aprecia, en relació amb aquestes diferències entre temps i espai entre les persones que participen del procés i que determinen aquesta distància, tenim dos conceptes clau que cal tenir en compte, especialment per la manera com afecten la comunicació:
- La sincronia: en la virtualitat, es tractaria de la comunicació simultània, on es comparteix el mateix temps, però des d’espais diferents.
Si es parla de presencialitat, la sincronia implica compartir el mateix espai i el mateix temps.
- L’asincronia: en la virtualitat, la comunicació es realitza en diferit, i els participants es troben en espais i temps diferents.
En referència a la presencialitat, es podria donar en el mateix espai, però en temps diferents, on els participants poden triar quin dia i quina hora volen anar a l’espai d’aprenentatge.
En aquest sentit, la tradició educativa i d’intervenció social ha estat principalment presencial i sincrònica (mateix temps, mateix espai), i, la majoria de vegades, quan es pensen accions educatives o d’intervenció i acompanyament a distància, on hi intervé la tecnologia, hi ha una tendència a emular el que es fa presencialment als entorns virtuals. Això pot provocar que, en moltes ocasions, no s’aprofitin les potencialitats dels mitjans des d’un punt de vista metodològic a l’hora de plantejar aquestes accions, que inicialment s’entén que van ser pensades i dissenyades per fer-se presencialment, i que es caigui en errors com la sobrecàrrega d’informació o un excés de sincronia, fet que pot afectar, per exemple, la flexibilitat i l’adaptació que precisament possibilita l’asincronia.
Llavors, sincronia o asincronia?
En el moment d’haver-nos de replantejar qualsevol acció de les que duu a terme l’organització, caldria considerar, a banda de la importància cabdal del context, quines possibilitats i limitacions impliquen la sincronia i l’asincronia.
Partint d’aquest fet, i depenent del tipus d’acció, conèixer aquestes implicacions ens pot ajudar en el disseny, és a dir, a l’hora de triar o combinar els mitjans i les eines, així com les metodologies i la dinamització més adequades en funció dels destinataris i objectius de l’acció, atenent també les possibilitats que tinguem a l’abast.
Per poder-ho fer, a continuació us exposem un quadre comparatiu amb alguns dels principals avantatges i de les limitacions respecte a la sincronia i l’asincronia, ja que us pot ser útil a l’hora de plantejar el disseny adaptatiu quant a la tria de mitjans i, en conseqüència, de les metodologies més adients en funció de l’acció:
Avantatges | Limitacions | Exemples mitjans | |
Sincronia
|
|
|
|
Asincronia |
|
|
|
S’acostuma a considerar més adequat poder combinar tant la sincronia com l’asincronia, aprofitant les potencialitats de cadascuna, tot depenent dels objectius de l’acció, dels destinataris i de les possibilitats de les parts implicades.
També cal destacar al respecte que les eines i els mitjans es creen inicialment amb unes funcionalitats per facilitar un tipus de comunicació o una altra, però cal tenir en compte que hi ha determinades eines que, tot i considerar-se sincròniques, també permeten la comunicació asíncrona, és a dir, es pot rebre un missatge per la via de la missatgeria instantània i no estar connectat en aquell precís moment en el qual es rep. O bé decidir que es contestarà el missatge quan la persona ho consideri adient. Aquestes eines fins i tot permeten la creació de canals (com el cas de Telegram), per comunicar-se i compartir entre una a moltes persones, amb la possibilitat o no d’interactuar.
Tanmateix, determinades eines, considerades asíncrones, també poden esdevenir síncrones, per exemple, rebre un correu electrònic, i respondre’l al moment, i tenir una conversa instantània, perquè les dues persones estan connectades en aquell mateix moment i decideixen fer-ho així.
Els mitjans i les seves possibilitats
Al quadre anterior, a banda de contrastar aquests dos tipus de comunicacions en relació amb la distància espacial o temporal, també hem pogut albirar algunes tecnologies i alguns mitjans associats, així com les metodologies i competències que permeten desenvolupar.
En el quadre s’esmenten alguns mitjans tradicionals que, depenent del context, us poden resultar també útils, com el telèfon o el correu postal.
Per exemple, durant el confinament, a les escoles d’algunes àrees rurals d’Espanya on no hi arriba internet, o bé la connexió era molt deficient, es va optar per l’enviament de recursos impresos als estudiants, amb suport telefònic. Aquest seria un exemple de com els mitjans triats, tot i que pugui semblar estrany atenent a les diferents eines i els mitjans tecnològics disponibles avui dia, són els que millor s’adaptaven al context i a la realitat on s’estava donant el servei.
Tot i que està clar que internet, l’expansió de la web 2.0 i la millora de la connectivitat proporcionen un bon ventall de possibilitats, no tothom hi té accés, o hi té un accés limitat. Per això seria important considerar les diferents opcions, conèixer els atributs de cada mitjà disponible i les possibilitats de combinació a l’hora de triar aquesta adaptació.
A partir d’aquí, es pot desenvolupar l’estratègia i la metodologia més adient per virtualitzar l’activitat en funció de les persones i els col·lectius, les potencialitats dels mitjans i el tipus de comunicació que es requereixi.
A continuació, es proposen alguns avantatges i inconvenients generals pel que fa a l’ús d’internet en el camp de la intervenció social o comunitària, tal com els plantegen Arriazu & Fernández-Pacheco (2013):
Avantatges | Inconvenients |
Flexibilitat, accessibilitat i fluïdesa en la relació entre el professional/voluntari i l’usuari. | Problemes d’accés i de cobertura tècnica per part del professional/voluntari o usuari. |
Facilitat en el registre i la sistematització de la informació recollida al llarg de tot el procés d’intervenció. | Dificultat per establir condicions d’empatia amb l’usuari que permetin profunditzar en els problemes latents. |
Permet articular un model d’intervenció clar i reflexiu, on el professional i l’usuari comptin amb un marge temporal més ampli per a l’explicació del problema i el seu diagnòstic posterior. | Pèrdua de la comunicació no verbal que pot dificultar la comprensió global dels problemes de l’usuari. |
Pot afavorir l’anonimat i la confidencialitat de l’usuari a través d’internet. | Necessitat de conèixer la normativa legal i jurídica del context de l’usuari si la intervenció social es realitza en contextos geogràfics diferents. |
Cap a les darreres fases d’una intervenció, es pot utilitzar com a via per tal de deshabituar la relació de l’usuari amb el professional en la cerca de l’autonomia integral de la persona. | Pot requerir la necessitat de formació del professional/voluntari en l’ús d’aquest tipus d’eines. |
S’aconsegueix una anàlisi verbal més exhaustiva, molt valorada en diferents models i enfocaments de la intervenció social. | |
Per a persones amb problemes auditius o lingüístics, que potser troben en l’escriptura un mitjà més eficaç per comunicar-se (ja sigui a través d’internet o d’altres mitjans). |
Com s’observa en aquest quadre, el fet que en la intervenció els mentors i els destinataris estiguin en temps o espais diferents és precisament el que pot estimular aquestes millores, així com el treball de determinades competències.
Per exemple, en el cas que haguem de treballar en una acció de mentoria social amb destinataris que disposin de dispositius mòbils, però amb una connexió molt limitada o amb poques competències TIC, comunicatives o lectoescriptores, es pot aprofitar l’acció per estimular el treball d’aquestes competències d’una manera transversal (el destinatari no s’adona que les està treballant), emprant eines que suposin un cost baix de dades (p. ex., eines de missatgeria instantània o correu electrònic, evitant, en aquest cas, la videoconferència), i amb les quals les persones amb qui treballeu estiguin més acostumades a utilitzar, donant pautes i acompanyant per fer aquest ús i aprofitament, i contribuint així al desenvolupament integral de la persona. Evidentment, per fer-ho, es necessita, per una banda, conèixer què sap i quin ús fa habitualment el destinatari amb el seu dispositiu i, per l’altra, que el mentor disposi d’aquestes competències i d’aquests coneixements per poder-ho fer, i que sigui capaç de fer aquest acompanyament de manera adequada, atenent aquestes qüestions. La clau doncs està en aquest acompanyament i aquesta dinamització.
Dins de l’apartat de «Bones pràctiques» d’aquest Toolkit hi ha exemples diferents de com s’han aplicat eines, mitjans i metodologies en diverses accions desenvolupades per entitats del tercer sector durant el confinament. Us en recomanem la lectura per ampliar informació i veure’n l’aplicació en casos pràctics.
Possibilitats metodològiques en la distància: limitacions i potencialitats
Per explorar aquestes possibilitats, us proposem una situació inicial a mode d’exemple per estimular la reflexió:
Quan assistim com a destinataris a una sessió presencial (sigui del tipus que sigui), normalment estem subjectes a una sèrie de condicionants que limiten la flexibilitat i l’adaptabilitat. Com a mínim, podem observar aquests:
- Adaptar-nos al dia i l’hora que ens proposin.
- Desplaçar-nos fins al lloc.
- Estar en condicions òptimes i adequades per poder assistir i treure profit de la sessió el dia i l’hora proposats.
A tot això, tot i que dependrà del caràcter de l’acció i de com el dinamitzador o formador condueixi la sessió presencial, hi hem d’afegir el tipus de metodologia que s’emprarà: pot ser que les sessions siguin de caràcter més aviat expositiu i que, com a assistent, ens dediquem més a escoltar o a prendre apunts, i no tant a fer, amb poca participació per part dels destinataris. Cal tenir en compte que les formacions presencials, en la majoria de casos, són d’aquest tipus, a causa, entre d’altres aspectes, de les pròpies limitacions del temps en el qual es concentren les sessions.
En aquest sentit, normalment hi ha una persona o unes persones que condueixen la sessió de manera més aviat expositiva. Això fa que aquest tipus d’experiències estiguin més centrades en qui les condueix i no tant en qui hi assisteix, i aquest és el model en el qual s’ha basat tradicionalment l’educació i la formació.
En canvi, quan som destinataris de formacions o experiències a distància, això canvia substancialment:
- No cal adaptar-se a una hora i un dia que ens proposin, sinó que es podrà triar quan connectar-se.
- No caldrà cap desplaçament.
- El destinatari decideix quan pot o vol treure profit òptim del temps que inverteix en l’activitat.
Per tant, més flexibilitat i autonomia.
Per això, en la distància, aquest procés no estarà tan centrat en la persona que condueix la sessió (formador, dinamitzador o mentor), sinó que recaurà principalment en el destinatari. Aquesta és una qüestió cabdal, ja que, en bona part de les experiències formatives a distància, l’esforç que es requereix dels destinataris és gran, perquè no hi haurà ningú que els expliqui les coses en el moment, sinó que serà necessari interactuar, per una banda, amb els recursos que se’ls posi a l’abast, per la qual cosa caldrà fer-ne un disseny emprant els llenguatges més adequats en funció de l’acció i dels destinataris.
Per l’altra, també haurà d’interactuar amb el formador o fins i tot amb d’altres companys (depenent del tipus d’acció), perquè sigui possible el procés. I per poder-ho fer de manera òptima, el destinatari s’haurà d’organitzar el temps i acostumar-se a una nova manera d’aprendre. Es necessita doncs d’un important grau d’autoregulació i de responsabilitat per part del destinatari, i del qual potser encara no disposa. Per això la clau està en l’acompanyament i l’orientació de la persona que lideri el procés (mentor, educador, formador, etc.) per aconseguir-ho. Tenint en compte el que es comentava anteriorment respecte al fet que la tradició educativa no ha estat aquesta, es necessita sempre d’un temps d’aprenentatge i habituació a aquestes modalitats, per aprendre a treure profit d’aquests entorns. Per tant, aquest és un punt important que cal tenir en compte en el redisseny, en les metodologies i en la dinamització de l’acció.
Al mateix temps, el formador, dinamitzador o mentor també haurà de canviar el seu rol, ja que deixarà de tenir tot el protagonisme, i passarà de ser transmissor a ser facilitador o mediador en aquest procés. Per tant, l’haurà de preparar d’una altra manera, tenint en compte tots aquests condicionants.
Amb tot això podem dir que la distància requereix un esforç i una manera diferent de fer les coses, alhora que també brinda l’oportunitat d’aprendre i participar en aquests entorns, i així es pot potenciar més la participació, la interacció, l’acció i la reflexió.
Des del punt de vista genèric, a continuació us proposem el quadre següent amb les característiques principals de les modalitats presencials i a distància principalment asíncrones, per possibilitar-ne l’exploració dels avantatges i de les limitacions en el plantejament de metodologies:
Model presencial tradicional
|
Perfil destinatari | Eines i recursos | Rol formador, dinamitzador, mentor, etc. |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Model no presencial asíncron |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Tenint en compte aquestes característiques, les metodologies en accions no presencials es recomana que siguin:
- Actives i pràctiques: el destinatari necessita fer. Per tant, és important posar les activitats al centre del procés, de manera que es possibiliti als destinataris experimentar i reflexionar amb allò que se’ls proposi de manera motivadora, és a dir, que pugui despertar el seu interès. Per això, caldrà també fer un disseny adequat dels recursos i materials.
- Col·laboratives i interactives: la persona connectada (destinatària) està sola, en el sentit que està allunyada físicament i temporalment del formador-dinamitzador o d’altres companys en el procés. Per això, per pal·liar aquesta distància, la interactivitat, la participació i la col·laboració, tant entre el formador-dinamitzador com amb d’altres companys i amb els mateixos recursos que es proporcionin, poden contribuir a fomentar la implicació i el compromís dels destinataris en aquesta distància, així com el sentiment de pertinença i la construcció social del coneixement.
- Transversals: que permetin el treball d’altres competències transversals per contribuir al desenvolupament integral de la persona, com les digitals, les comunicatives, les lectoescriptores, les mediàtiques, com la cerca i selecció d’informació, etc.
Tanmateix, és important que el formador o dinamitzador mantingui la presència de manera regular, de tal forma que el destinatari se senti acompanyat, malgrat la distància. Si això no es fa, es corre el risc que el destinatari abandoni.
A la fitxa «Com virtualitzar activitats» i a la guia «Dinamització virtual» trobareu informació i orientacions per fer-ho.