En el moment de plantejar-nos qualsevol canvi en l’organització amb relació a la introducció de mitjans i tecnologies per substituir la presencialitat en part dels seus processos i serveis, especialment dels educatius, els de suport i acompanyament, es requereix disposar d’una visió general del que implica treballar de manera no presencial, és a dir, a distància, tot coneixent-ne les potencialitats, limitacions i els requeriments. Per fer-ho, començarem parlant del propi concepte de distància.

La distància, en aquest context, ve donada principalment per la diferència d’espai o de temps entre les persones implicades en qualsevol acció que requereixi processos comunicatius.  En aquest cas, ja sigui en les tasques habituals entre els treballadors de la pròpia organització o amb d’altres entitats, com pel que fa referència a la pròpia dinamització i gestió de qualsevol acció social, educativa o d’acompanyament de l’organització que fins al moment es feia de manera presencial (formacions d’inserció laboral, ajut per fer les tasques escolars, acompanyament a famílies en situació de risc, etc.). Això implica tot el personal que hi està involucrat: educadors, tutors, mentors, formadors, voluntaris, monitors, etc., així com els propis destinataris de l’acció (persones i col·lectius a qui es dona servei).

En un àmbit més complex, aquesta distància també pot ser intel·lectual (de coneixements), sociocultural o d’accés als propis mitjans.

Així, els mitjans i la tecnologia esdevindrien nexes per posar en contacte les parts implicades que es trobin en espais o temps diferents, per permetre la comunicació i la interacció i possibilitar així l’acció.

Però en el seu ús i la seva aplicació també s’han de tenir en compte les altres distàncies esmentades, per tal d’acostar-les i no pas per fomentar-les.

La distància en l’àmbit educatiu

L’educació a distància ha anat evolucionant al llarg del temps gràcies també a la pròpia evolució tecnològica i de les comunicacions: des de l’aprenentatge per correspondència amb suport telefònic fins a l’era d’internet i l’evolució de la web 2.0, que permet molta més interactivitat i multitud de formats i eines per comunicar-nos, interactuar i compartir continguts.

En aquest sentit, podem parlar del concepte d’aprenentatge en línia. Sangrà et al (2011) el defineixen com: «una modalitat d’ensenyament i aprenentatge que pot representar tot el model educatiu o una part, en el qual s’aplica, que explota mitjans i dispositius electrònics, per tal de millorar-ne l’accés, l’evolució i la millora de la qualitat de l’educació i de la formació».

Quant a les modalitats en relació amb l’aprenentatge en línia en concret, podem trobar la semipresencial o aprenentatge mixt, on es combinen moments de coincidència en l’espai i el temps (presencial), amb la virtualitat, ja sigui amb asincronia, que implica diferent espai i temps, o també en combinació amb moments sincrònics, sense coincidència en l’espai però sí en el temps.

L’altra modalitat pot ser totalment virtual o en línia (diferent espai sempre), que es pot combinar també en el temps (moments sincrònics i asincrònics).

Com s’aprecia, en relació amb aquestes diferències entre temps i espai entre les persones que participen del procés i que determinen aquesta distància, tenim dos conceptes clau que cal tenir en compte, especialment per la manera com afecten la comunicació:

  • La sincronia: en la virtualitat, es tractaria de la comunicació simultània, on es comparteix el mateix temps, però des d’espais diferents.
    Si es parla de presencialitat, la sincronia implica compartir el mateix espai i el mateix temps.
  • L’asincronia: en la virtualitat, la comunicació es realitza en diferit, i els participants es troben en espais i temps diferents.
    En referència a la presencialitat, es podria donar en el mateix espai, però en temps diferents, on els participants poden triar quin dia i quina hora volen anar a l’espai d’aprenentatge.

Figura 1. Quadrants de Coldeway
Font: adaptació de Viquimèdia.

En aquest sentit, la tradició educativa i d’intervenció social ha estat principalment presencial i sincrònica (mateix temps, mateix espai), i, la majoria de vegades, quan es pensen accions educatives o d’intervenció i acompanyament a distància, on hi intervé la tecnologia, hi ha una tendència a emular el que es fa presencialment als entorns virtuals. Això pot provocar que, en moltes ocasions, no s’aprofitin les potencialitats dels mitjans des d’un punt de vista metodològic a l’hora de plantejar aquestes accions, que inicialment s’entén que van ser pensades i dissenyades per fer-se presencialment, i que es caigui en errors com la sobrecàrrega d’informació o un excés de sincronia, fet que pot afectar, per exemple, la flexibilitat i l’adaptació que precisament possibilita l’asincronia.

Llavors, sincronia o asincronia?

En el moment d’haver-nos de replantejar qualsevol acció de les que duu a terme l’organització, caldria considerar, a banda de la importància cabdal del context, quines possibilitats i limitacions impliquen la sincronia i l’asincronia.

Partint d’aquest fet, i depenent del tipus d’acció, conèixer aquestes implicacions ens pot ajudar en el disseny, és a dir, a l’hora de triar o combinar els mitjans i les eines, així com les metodologies i la dinamització més adequades en funció dels destinataris i objectius de l’acció, atenent també les possibilitats que tinguem a l’abast.

Per poder-ho fer, a continuació us exposem un quadre comparatiu amb alguns dels principals avantatges i de les limitacions respecte a la sincronia i l’asincronia, ja que us pot ser útil a l’hora de plantejar el disseny adaptatiu quant a la tria de mitjans i, en conseqüència, de les metodologies més adients en funció de l’acció:

Avantatges Limitacions Exemples mitjans
 

 

 

Sincronia

 

 

 

  • Més propera a la presencialitat.
  • És instantània i dinàmica.
  • Genera més sensació de proximitat.
  • Independentment del lloc on es trobin els participants, sempre que disposin de connexió suficient.
  • En el cas d’emprar la videoconferència, possibilita observar una part del llenguatge no verbal (expressions facials, entorn, etc.).
  • Permet el registre o l’enregistrament i posterior recuperació de les converses o sessions.
  • Menys en el cas de les trucades telefòniques, permet l’enviament d’arxius de qualsevol tipus (tot i que s’ha de tenir en compte la grandària) i la combinació de llenguatges (sonor-oral, escrit, visual, audiovisual).
  • El tipus de comunicació que es genera està més a prop de l’oralitat. De fet, les eines també estan pensades basant-se més en l’oralitat i en la immediatesa, malgrat que es puguin enviar missatges escrits (com en el cas dels xats).
  • Permet  desenvolupar competències comunicatives, especialment en directe.
  • S’utilitza més en l’àmbit informal.
  • Requereix respostes immediates, per tant, limita la reflexió, i hi ha més possibilitats de cometre errors en les comunicacions.
  • Presenta limitacions per organitzar el contingut que es genera (p. ex., els fils de WhatsApp o de Telegram).
  •  En el cas de la videoconferència, requereix moltes dades i una bona connexió.
  • Dificultats per moderar, especialment si hi ha moltes persones connectades a l’hora.
  • Necessita que els participants estiguin connectats en aquell  mateix moment (coincidència en el temps). Això li resta flexibilitat.
  • Requereix uns mínims coneixements en TIC (menys en el cas del telèfon convencional).
  • Telèfon convencional: trucada.
  • Amb connexió a internet: telèfons intel·ligents, tauletes o ordinadors, a través de:
  • Xats.
  • Missatgeria instantània. (Telegram, WhatsApp, Signal, etc.).
  • Videoconferències (Jitsi, Meet, Skype, Zoom, etc.).
 

 

 

 

Asincronia

  • Fomenta la  capacitat de reflexió i les respostes meditades, amb més possibilitat de corregir possibles errors abans de l’enviament o la compartició de missatges.
  • Permet desenvolupar competències lectoescriptores, així com la capacitat de síntesi i d’organització del discurs.
  • No necessita que les persones estiguin connectades en el mateix moment. Per tant, possibilita la flexibilitat, l’autonomia i més capacitat per gestionar el temps.
  • No necessita disposar de gran quantitat de dades.
  • En el cas que els participants no disposin de dispositius electrònics com telèfons intel·ligents, ordinadors o tauletes, hi ha altres possibilitats com  el correu postal, la televisió, la ràdio, els podcasts, etc.
  • Possibilita organitzar la informació que es generi en carpetes o fils de conversa, fet que en facilita i agilitza la recuperació.
  • Permet l’enviament d’arxius de qualsevol tipus, tot i que sempre s’ha de tenir en compte la grandària.
  • Possibilita la combinació de diversos  llenguatges i formats (sonor-oral, escrit, visual, audiovisual). Per tant, pot possibilitar el treball transversal de competències comunicatives  en diferents llenguatges, i més llibertat d’expressió.
  • El tipus de comunicació que es genera està més proper a l’escriptura.
  • S’utilitza més en l’àmbit formal.
  • No és dinàmica ni instantània. Per tant, requereix parar especial atenció a les estratègies de dinamització i de comunicació per treballar la presència, la proximitat,  l’atenció i la motivació.
  • Requereix constància, esforç i interès per part del beneficiari.
  • La persona que condueix l’acció no pot observar la comunicació no verbal dels destinataris.
  • Menys en el cas del correu postal, requereix uns mínims coneixements en TIC.
  • Correu postal.
  • Televisió.
  • Ràdio.
  • Amb connexió a internet: telèfons intel·ligents, tauletes o ordinadors, a través de:
    • correu electrònic i llistes de correu
    • fòrums virtuals
    • xarxes socials
    • blogs
    • eines de treball col·laboratiu (editors de text col·laboratius, wikis, etc.).

També cal destacar al respecte que les eines i els mitjans es creen inicialment amb unes funcionalitats per facilitar un tipus de comunicació o una altra, però cal tenir en compte que hi ha determinades eines que, tot i considerar-se sincròniques, també permeten la comunicació asíncrona, és a dir, es pot rebre un missatge per la via de la missatgeria instantània i no estar connectat en aquell precís moment en el qual es rep. O bé decidir que es contestarà el missatge quan la persona ho consideri adient. Aquestes eines fins i tot permeten la creació de canals (com el cas de Telegram), per comunicar-se i compartir entre una a moltes persones, amb la possibilitat o no d’interactuar.

Tanmateix, determinades eines, considerades asíncrones, també poden esdevenir síncrones, per exemple, rebre un correu electrònic, i respondre’l al moment, i tenir una conversa instantània, perquè les dues persones estan connectades en aquell mateix moment i decideixen fer-ho així.

Els mitjans i les seves possibilitats

Al quadre anterior, a banda de contrastar aquests dos tipus de comunicacions en relació amb la distància espacial o temporal, també hem pogut albirar algunes tecnologies i alguns mitjans associats, així com les metodologies i competències que permeten desenvolupar.

En el quadre s’esmenten alguns mitjans tradicionals que, depenent del context, us poden resultar també útils, com el telèfon o el correu postal.

Tot i que està clar que internet, l’expansió de la web 2.0 i la millora de la connectivitat proporcionen un bon ventall de possibilitats, no tothom hi té accés, o hi té un accés limitat. Per això seria important considerar les diferents opcions, conèixer els atributs de cada mitjà disponible i les possibilitats de combinació a l’hora de triar aquesta adaptació.

A partir d’aquí, es pot desenvolupar l’estratègia i la metodologia més adient per virtualitzar l’activitat en funció de les persones i els col·lectius, les potencialitats dels mitjans i el tipus de comunicació que es requereixi.

A continuació, es proposen alguns avantatges i inconvenients generals pel que fa a l’ús d’internet en el camp de la intervenció social o comunitària, tal com els plantegen Arriazu & Fernández-Pacheco (2013):

Avantatges Inconvenients
Flexibilitat, accessibilitat i fluïdesa en la relació entre el professional/voluntari i l’usuari. Problemes d’accés i de cobertura tècnica per part del professional/voluntari o usuari.
Facilitat en el registre i la sistematització de la informació recollida al llarg de tot el procés d’intervenció. Dificultat per establir condicions d’empatia amb l’usuari que permetin profunditzar en els problemes latents.
Permet articular un model d’intervenció clar i reflexiu, on el professional i l’usuari comptin amb un marge temporal més ampli per a l’explicació del problema i el seu diagnòstic posterior. Pèrdua de la comunicació no verbal que pot dificultar la comprensió global dels problemes de l’usuari.
Pot afavorir l’anonimat i la confidencialitat de l’usuari a través d’internet. Necessitat de conèixer la normativa legal i jurídica del context de l’usuari si la intervenció social es realitza en contextos geogràfics diferents.
Cap a les darreres fases d’una intervenció, es pot utilitzar com a via per tal de deshabituar la relació de l’usuari amb el professional en la cerca de l’autonomia integral de la persona. Pot requerir la necessitat de formació del professional/voluntari en l’ús d’aquest tipus d’eines.
S’aconsegueix una anàlisi verbal més exhaustiva, molt valorada en diferents models i enfocaments de la intervenció social.
Per a persones amb problemes auditius o lingüístics, que potser troben en l’escriptura un mitjà més eficaç per comunicar-se (ja sigui a través d’internet o d’altres mitjans).

Font: Arriazu & Fernández-Pacheco (2013). «Internet en el ámbito del Trabajo Social: formas emergentes de participación e intervención socio-comunitaria».

Com s’observa en aquest quadre, el fet que en la intervenció els mentors i els destinataris estiguin en temps o espais diferents és precisament el que pot estimular aquestes millores, així com el treball de determinades competències.

Possibilitats metodològiques en la distància: limitacions i potencialitats

Per explorar aquestes possibilitats, us proposem una situació inicial a mode d’exemple per estimular la reflexió:

Quan assistim com a destinataris a una sessió presencial (sigui del tipus que sigui), normalment estem subjectes a una sèrie de condicionants que limiten la flexibilitat i l’adaptabilitat. Com a mínim, podem observar aquests:

  • Adaptar-nos al dia i l’hora que ens proposin.
  • Desplaçar-nos fins al lloc.
  • Estar en condicions òptimes i adequades per poder assistir i treure profit de la sessió el dia i l’hora proposats.

A tot això, tot i que dependrà del caràcter de l’acció i de com el dinamitzador o formador condueixi la sessió presencial, hi hem d’afegir el tipus de metodologia que s’emprarà: pot ser que les sessions siguin de caràcter més aviat expositiu i que, com a assistent, ens dediquem més a escoltar o a prendre apunts, i no tant a fer, amb poca participació per part dels destinataris. Cal tenir en compte que les formacions presencials, en la majoria de casos, són d’aquest tipus, a causa, entre d’altres aspectes, de les pròpies limitacions del temps en el qual es concentren les sessions.

En aquest sentit, normalment hi ha una persona o unes persones que condueixen la sessió de manera més aviat expositiva. Això fa que aquest tipus d’experiències estiguin més centrades en qui les condueix i no tant en qui hi assisteix, i aquest és el model en el qual s’ha basat tradicionalment l’educació i la formació.

En canvi, quan som destinataris de formacions o experiències a distància, això canvia substancialment:

  • No cal adaptar-se a una hora i un dia que ens proposin, sinó que es podrà triar quan connectar-se.
  • No caldrà cap desplaçament.
  • El destinatari decideix quan pot o vol treure profit òptim del temps que inverteix en l’activitat.

Per tant, més flexibilitat i autonomia.

Per l’altra, també haurà d’interactuar amb el formador o fins i tot amb d’altres companys (depenent del tipus d’acció), perquè sigui possible el procés. I per poder-ho fer de manera òptima, el destinatari s’haurà d’organitzar el temps i acostumar-se a una nova manera d’aprendre. Es necessita doncs d’un important grau d’autoregulació i de responsabilitat per part del destinatari, i del qual potser encara no disposa. Per això la clau està en l’acompanyament i l’orientació de la persona que lideri el procés (mentor, educador, formador, etc.) per aconseguir-ho. Tenint en compte el que es comentava anteriorment respecte al fet que la tradició educativa no ha estat aquesta, es necessita sempre d’un temps d’aprenentatge i habituació a aquestes modalitats, per aprendre a treure profit d’aquests entorns. Per tant, aquest és un punt important que cal tenir en compte en el redisseny, en les metodologies i en la dinamització de l’acció.

Al mateix temps, el formador, dinamitzador o mentor també haurà de canviar el seu rol, ja que deixarà de tenir tot el protagonisme, i passarà de ser transmissor a ser facilitador o mediador en aquest procés. Per tant, l’haurà de preparar d’una altra manera, tenint en compte tots aquests condicionants.

Amb tot això podem dir que la distància requereix un esforç i una manera diferent de fer les coses, alhora que també brinda l’oportunitat d’aprendre i participar en aquests entorns, i així es pot potenciar més la participació, la interacció, l’acció i la reflexió.

Des del punt de vista genèric, a continuació us proposem el quadre següent amb les característiques principals de les modalitats presencials i a distància principalment asíncrones, per possibilitar-ne l’exploració dels avantatges i de les limitacions en el plantejament de metodologies:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Model presencial tradicional

 

 

 

 

Perfil destinatari Eines i recursos Rol formador, dinamitzador, mentor, etc.
  • Més aviat receptiu o passiu, ja que el formador o dinamitzador acostuma a ser la font principal d’informació, basant-se en sessions de caire més aviat expositiu (tot i que dependrà de l’estratègia pedagògica).
  • Tendència als materials impresos com fotocòpies, llibres, apunts, etc., tot i que avui dia també es poden facilitar enllaços o recursos electrònics com webs o vídeos que es puguin trobar a la xarxa com a reforç.
  • Acostuma a estar en el centre del procés, i és la font principal d’informació, que tendeix a la sessió expositiva i a la transmissió.
  • No necessita disposar de connexió a internet ni de coneixements tecnològics per poder seguir (tot i que aquest aspecte cada cop va desapareixent, perquè les competències TIC comencen a ser cada cop més indispensables en la societat digital actual).
  • Normalment, són eines i recursos amb una interactivitat nul·la o molt baixa, ja que normalment s’utilitzen per exposar.
    Les presentacions o els vídeos acostumen a ser  recursos habituals per exposar els temes com a fil conductor, o per a reforçar determinats aspectes.
  • No necessita disposar de coneixements tecnològics (tot i que aquest aspecte cada cop va desapareixent, perquè les competències TIC són cada cop més indispensables en la societat digital actual).
  • Menys flexible i adaptable: necessita disposar de temps específic per poder-se desplaçar i assistir a les sessions, i que aquest coincideixi amb el que proposa la institució.
  • Com que es porta a terme en espais físics, en principi no es necessiten eines de comunicació específiques per comunicar-se amb el dinamitzador o entre els estudiants, amb tendència a la comunicació oral, tot i que pot requerir tecnologies addicionals com projectors, pantalles, etc.

 

  • Es basa més en l’oralitat. Per tant, depenent d’aquestes dots comunicatives, podrà transmetre o motivar amb més o menys habilitat.
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Model no presencial asíncron

  • Actiu i autònom, de manera que és qui gestiona el seu propi procés. Això implica responsabilitat i compromís amb el seu procés, el situa en el centre, i requereix capacitat d’organització i de planificació.
  • Normalment, llibres, documents electrònics, materials i recursos en diversos tipus de formats o en combinació. Necessiten d’un grau d’interactivitat que permetin als participants treballar i interactuar amb aquests recursos.
  • El seu rol canvia més cap a la figura de facilitador, entrenador, intermediari o guia.
  • Tendeix a construir coneixement, ja que no acostuma a haver-hi una persona impartint la sessió, fet que requerirà explorar fonts diferents d’informació o interactuar amb el dinamitzador o amb altres companys per fer-ho.
  • S’acostuma a desenvolupar des d’un lloc virtual, no físic, i requereix utilitzar diverses eines per facilitar la interacció i la comunicació.
  • Ajuda i guia en el procés del destinatari. Per tant, resol dubtes, orienta o assessora. Hauria d’evitar l’abandonament, tenint en compte que el destinatari en línia, tot i que pot interactuar amb ell o amb altres companys, fer activitats col·laboratives etc. està sol, a diferència d’un entorn presencial, on hi ha un grup coincident en el temps i l’espai.
  • Necessitaria disposar d’uns coneixements mínims tecnològics, i també tenir algun dispositiu electrònic amb connexió a internet (telèfon intel·ligent, tauleta o ordinador).
  • Si els materials estan en CC, se’n permet la reutilització o adequació, sense necessitat de fer-los de nou, i se’n facilita l’actualització regular.
  • Necessita disposar de coneixements tecnològics i conèixer i entendre les especificitats dels mitjans i de les eines que utilitza per construir o desenvolupar el procés.
  • Acostuma a ser una persona adulta, que pot tenir altres responsabilitats (feina, família, etc.) i que necessita flexibilitat per poder gestionar el seu temps.
  • A la xarxa es poden trobar infinitat de recursos diferents.
  • Per poder dinamitzar i moderar les interaccions i la comunicació dins d’un entorn virtual, necessita disposar d’habilitats comunicatives en llenguatges diferents i en entorns connectats.

Tenint en compte aquestes característiques, les metodologies en accions no presencials es recomana que siguin:

  • Actives i pràctiques: el destinatari necessita fer. Per tant, és important posar les activitats al centre del procés, de manera que es possibiliti als destinataris experimentar i reflexionar amb allò que se’ls proposi de manera motivadora, és a dir, que pugui despertar el seu interès. Per això, caldrà també fer un disseny adequat dels recursos i materials.
  • Col·laboratives i interactives: la persona connectada (destinatària) està sola, en el sentit que està allunyada físicament i temporalment del formador-dinamitzador o d’altres companys en el procés. Per això, per pal·liar aquesta distància, la interactivitat, la participació i la col·laboració, tant entre el formador-dinamitzador com amb d’altres companys i amb els mateixos recursos que es proporcionin, poden contribuir a fomentar la implicació i el compromís dels destinataris en aquesta distància, així com el sentiment de pertinença i la construcció social del coneixement.
  • Transversals: que permetin el treball d’altres competències transversals per contribuir al desenvolupament integral de la persona, com les digitals, les comunicatives, les lectoescriptores, les mediàtiques, com la cerca i selecció d’informació, etc.

Tanmateix, és important que el formador o dinamitzador mantingui la presència de manera regular, de tal forma que el destinatari se senti acompanyat, malgrat la distància. Si això no es fa, es corre el risc que el destinatari abandoni.

A la fitxa «Com virtualitzar activitats» i a la guia «Dinamització virtual» trobareu informació i orientacions per fer-ho.