Actuant en la distància

En el moment que ens plantegem qualsevol canvi en l’organització amb relació a la introducció de mitjans i tecnologies per substituir la presencialitat en part dels seus processos i serveis, especialment dels educatius, els de suport i acompanyament, es requereix disposar d’una visió general del que implica treballar de manera no presencial, és a dir, a distància, tot coneixent-ne les potencialitats, limitacions i els requeriments. Per fer-ho, començarem parlant del propi concepte distància.

La distància, en aquest context, ve donada principalment per la diferència d’espai o de temps entre les persones implicades en qualsevol acció que requereixi processos comunicatius. En aquest cas, ja sigui en les tasques habituals entre els treballadors de la pròpia organització o amb d’altres entitats, com pel que fa referència a la pròpia dinamització i gestió de qualsevol acció social, educativa o d’acompanyament de l’organització que fins al moment es feia de manera presencial (formacions d’inserció laboral, ajut per fer les tasques escolars, acompanyament a famílies en situació de risc, etc.). Això implica tot el personal que hi està involucrat: educadors, tutors, mentors, formadors, voluntaris, monitors, etc., així com els propis destinataris de l’acció (persones i col·lectius a qui es dona servei).

En un àmbit més complex, aquesta distància també pot ser intel·lectual (de coneixements), sociocultural o d’accés als propis mitjans.

Així, els mitjans i la tecnologia esdevindrien nexes per posar en contacte les parts implicades que es trobin en espais o temps diferents, per permetre la comunicació i la interacció i possibilitar així l’acció.

Però en el seu ús i la seva aplicació també s’han de tenir en compte les altres distàncies esmentades per tal d’acostar-les i no pas per fomentar-les.

La distància en l’àmbit educatiu

L’educació a distància ha anat evolucionant al llarg del temps gràcies també a la pròpia evolució tecnològica i de les comunicacions: des de l’aprenentatge per correspondència amb suport telefònic fins a l’era d’internet i l’evolució de la web 2.0, que permet molta més interactivitat i multitud de formats i eines per comunicar-nos, interactuar i compartir contingut.

En aquest sentit, podem parlar del concepte d’aprenentatge en línia. Sangrà et al (2011) el defineixen com: «una modalitat d’ensenyament i aprenentatge que pot representar tot el model educatiu o una part, en el qual s’aplica, que explota mitjans i dispositius electrònics, per tal de millorar-ne l’accés, l’evolució i la millora de la qualitat de l’educació i de la formació».

Quant a les modalitats en relació amb l’aprenentatge en línia en concret, podem trobar la semipresencial o aprenentatge mixt, on es combinen moments de coincidència en l’espai i el temps (presencial), amb la virtualitat, ja sigui amb asincronia, que implica diferent espai i temps, o també en combinació amb moments sincrònics, sense coincidència en l’espai però sí en el temps.

L’altre modalitat pot ser totalment virtual o en línia (diferent espai sempre), que es pot combinar també en el temps (moments sincrònics i asincrònics).

En aquest enllaç hi podeu trobar diferents exemples i casos pràctics sobre la docència no presencial.

Com s’aprecia, en relació amb aquestes diferències entre temps i espai entre les persones que participen del procés i que determinen aquesta distància, tenim dos conceptes clau que cal tenir en compte, especialment per la manera com afecten la comunicació:

  • La sincronia: en la virtualitat, es tractaria de la comunicació simultània, on es comparteix el mateix temps, però des d’espais diferents.

Si es parla de presencialitat, la sincronia implica compartir el mateix espai i el mateix temps.

  • L’asincronia: en la virtualitat, la comunicació es realitza en diferit, i els participants es troben en espais i temps diferents.

En referència a la presencialitat, es podria donar en el mateix espai, però en temps diferents, on els participants poden triar quin dia i quina hora volen anar a l’espai d’aprenentatge.

Figura 1. Quadrants de Coldeway
Font: adaptació de Viquimèdia.

En aquest sentit, la tradició educativa i d’intervenció social ha estat principalment presencial i sincrònica (mateix temps, mateix espai), i, la majoria de vegades, quan es pensen accions educatives o d’intervenció i acompanyament a distància, on hi intervé la tecnologia, hi ha una tendència a emular el que es fa presencialment als entorns virtuals. Això pot provocar que, en moltes ocasions, no s’aprofitin les potencialitats dels mitjans des d’un punt de vista metodològic a l’hora de plantejar aquestes accions, que inicialment, s’entén que van ser pensades i dissenyades per fer-se presencialment, i que es caigui en errors com la sobrecàrrega d’informació o un excés de sincronia, fet que pot afectar, per exemple, la flexibilitat i l’adaptació que precisament possibilita l’asincronia.

Llavors, sincronia o asincronia?

En el moment d’haver-nos de replantejar qualsevol acció de les que duu a terme l’organització, caldria considerar, a banda de la importància cabdal del context, quines possibilitats i limitacions impliquen la sincronia i l’asincronia.

Partint d’això, i depenent del tipus d’acció, conèixer aquestes implicacions ens pot ajudar en el disseny, és a dir, a l’hora de triar o combinar els mitjans i les eines, així com les metodologies i dinamització més adequades en funció dels destinataris i dels objectius de l’acció, atenent també a les possibilitats que tinguem a l’abast.

Per poder-ho fer, a continuació us exposem un quadre comparatiu amb alguns dels principals avantatges i de les limitacions respecte a la sincronia i l’asincronia, ja que us pot ser útil a l’hora de plantejar el disseny adaptatiu quant a la tria de mitjans i, en conseqüència, de les metodologies més adients en funció de l’acció:

Avantatges Limitacions Exemples mitjans
 

 

 

Sincronia

 

 

 

  • Més propera a la presencialitat.
  • És instantània i dinàmica.
  • Genera més sensació de proximitat.
  • Independentment del lloc on es trobin els participants, sempre que disposin de connexió suficient.
  • En el cas d’emprar la videoconferència, possibilita observar una part del llenguatge no verbal (expressions facials, entorn, etc.).
  • Permet el registre o l’enregistrament i posterior recuperació de les converses o sessions.
  • Menys en el cas de les trucades telefòniques, permet l’enviament d’arxius de qualsevol tipus (tot i que s’ha de tenir en compte la grandària) i la combinació de llenguatges (sonor-oral, escrit, visual, audiovisual).
  • El tipus de comunicació que es genera està més a prop de l’oralitat. De fet, les eines també estan pensades basant-se més en l’oralitat i en la immediatesa, malgrat que es puguin enviar missatges escrits (com en el cas dels xats).
  • Permet  desenvolupar competències comunicatives, especialment en directe.
  • S’utilitza més en l’àmbit informal.
  • Requereix respostes immediates, per tant, limita la reflexió, i hi ha més possibilitats de cometre errors en les comunicacions.
  • Presenta limitacions per organitzar el contingut que es genera (p. ex., els fils de WhatsApp o de Telegram).
  •  En el cas de la videoconferència, requereix moltes dades i una bona connexió.
  • Dificultats per moderar, especialment si hi ha moltes persones connectades a l’hora.
  • Necessita que els participants estiguin connectats en aquell  mateix moment (coincidència en el temps). Això li resta flexibilitat.
  • Requereix uns mínims coneixements en TIC (menys en el cas del telèfon convencional).
  • Telèfon convencional: trucada.
  • Amb connexió a internet: telèfons intel·ligents, tauletes o ordinadors, a través de:
  • Xats.
  • Missatgeria instantània. (Telegram, WhatsApp, Signal, etc.).
  • Videoconferències (Jitsi, Meet, Skype, Zoom, etc.).
 

 

 

 

Asincronia

  • Fomenta la  capacitat de reflexió i les respostes meditades, amb més possibilitat de corregir possibles errors abans de l’enviament o la compartició de missatges.
  • Permet desenvolupar competències lectoescriptores, així com la capacitat de síntesi i d’organització del discurs.
  • No necessita que les persones estiguin connectades en el mateix moment. Per tant, possibilita la flexibilitat, l’autonomia i més capacitat per gestionar el temps.
  • No necessita disposar de gran quantitat de dades.
  • En el cas que els participants no disposin de dispositius electrònics com telèfons intel·ligents, ordinadors o tauletes, hi ha altres possibilitats com  el correu postal, la televisió, la ràdio, els podcasts, etc.
  • Possibilita organitzar la informació que es generi en carpetes o fils de conversa, fet que en facilita i agilitza la recuperació.
  • Permet l’enviament d’arxius de qualsevol tipus, tot i que sempre s’ha de tenir en compte la grandària.
  • Possibilita la combinació de diversos  llenguatges i formats (sonor-oral, escrit, visual, audiovisual). Per tant, pot possibilitar el treball transversal de competències comunicatives  en diferents llenguatges, i més llibertat d’expressió.
  • El tipus de comunicació que es genera està més proper a l’escriptura.
  • S’utilitza més en l’àmbit formal.
  • No és dinàmica ni instantània. Per tant, requereix parar especial atenció a les estratègies de dinamització i de comunicació per treballar la presència, la proximitat,  l’atenció i la motivació.
  • Requereix constància, esforç i interès per part del beneficiari.
  • La persona que condueix l’acció no pot observar la comunicació no verbal dels destinataris.
  • Menys en el cas del correu postal, requereix uns mínims coneixements en TIC.
  • Correu postal.
  • Televisió.
  • Ràdio.
  • Amb connexió a internet: telèfons intel·ligents, tauletes o ordinadors, a través de:
    • correu electrònic i llistes de correu
    • fòrums virtuals
    • xarxes socials
    • blogs
    • eines de treball col·laboratiu (editors de text col·laboratius, wikis, etc.).

També cal destacar al respecte que les eines i els mitjans es creen inicialment amb unes funcionalitats per facilitar un tipus de comunicació o una altra, però cal tenir en compte que hi ha determinades eines que, tot i considerar-se sincròniques, també permeten la comunicació asíncrona, és a dir, es pot rebre un missatge per missatgeria instantània i no estar connectat en aquell precís moment en el qual es rep. O bé decidir que es contestarà el missatge quan la persona ho consideri adient. Aquestes eines fins i tot permeten la creació de canals (com el cas de Telegram), per comunicar-se i compartir entre una a moltes persones, amb la possibilitat o no d’interactuar.

Tanmateix, determinades eines, considerades asíncrones, també poden esdevenir síncrones: per exemple, rebre un correu electrònic, i respondre’l al moment, i donar-se una conversa instantània perquè les dues persones estan connectades en aquell mateix moment i decideixen fer-ho així.

Els mitjans i les seves possibilitats

Al quadre anterior, a banda de contrastar aquests dos tipus de comunicacions en relació amb la distància espacial o temporal, també hem pogut albirar algunes tecnologies i mitjans associats, així com les metodologies i competències que permeten desenvolupar.

En el quadre s’esmenten alguns mitjans tradicionals que, depenent del context, us poden resultar també útils, com el telèfon o el correu postal.

Tot i que està clar que internet, l’expansió de la web 2.0 i la millora de la connectivitat proporcionen un bon ventall de possibilitats, no tothom hi té accés, o hi té un accés limitat. Per això seria important considerar les diferents opcions, conèixer els atributs de cada mitjà disponible i les possibilitats de combinació a l’hora de triar aquesta adaptació.

A partir d’aquí, es pot desenvolupar l’estratègia i la metodologia més adient per virtualitzar l’activitat en funció de les persones i els col·lectius, les potencialitats dels mitjans i el tipus de comunicació que es requereixi.

A continuació, es proposen alguns avantatges i inconvenients generals pel que fa a  l’ús d’internet en el camp de la intervenció social o comunitària, tal com els plantegen Arriazu & Fernández-Pacheco (2013):

Avantatges Inconvenients
Flexibilitat, accessibilitat i fluïdesa en la relació entre el professional/voluntari i l’usuari. Problemes d’accés i de cobertura tècnica per part del professional/voluntari o usuari.
Facilitat en el registre i la sistematització de la informació recollida al llarg de tot el procés d’intervenció. Dificultat per establir condicions d’empatia amb l’usuari que permetin profunditzar en els problemes latents.
Permet articular un model d’intervenció clar i reflexiu, on el professional i l’usuari comptin amb un marge temporal més ampli per a l’explicació del problema i el seu posterior diagnòstic. Pèrdua de la comunicació no verbal que pot dificultar la comprensió global dels problemes de l’usuari.
Pot afavorir l’anonimat i la confidencialitat de l’usuari a través d’internet. Necessitat de conèixer la normativa legal i jurídica del context de l’usuari si la intervenció social es realitza en contextos geogràfics diferents.
Cap a les darreres fases d’una intervenció, es pot utilitzar com a via per tal de deshabituar la relació de l’usuari amb el professional en la cerca de l’autonomia integral de la persona. Pot requerir necessitat de formació del professional/voluntari en l’ús d’aquest tipus d’eines.
S’aconsegueix una anàlisi verbal més exhaustiva, molt valorada en diferents models i enfocaments de la intervenció social.
Per a persones amb problemes auditius o lingüístics, que potser troben en l’escriptura un mitjà més eficaç per comunicar-se (ja sigui a través d’internet o d’altres mitjans).

Font: Arriazu & Fernández-Pacheco (2013). «Internet en el ámbito del Trabajo Social: formas emergentes de participación e intervención socio-comunitaria».

Com s’observa en aquest quadre, el fet que en la intervenció els mentors i els destinataris estiguin en temps o espais diferents és precisament el que pot estimular aquestes millores, així com el treball de determinades competències.

Possibilitats metodològiques en la distància: limitacions i potencialitats

Per explorar aquestes possibilitats, us proposem una situació inicial a mode d’exemple per estimular la reflexió:

Quan assistim com a destinataris a una sessió presencial (sigui del tipus que sigui), normalment estem subjectes a una sèrie de condicionants que limiten la flexibilitat i l’adaptabilitat. Com a mínim, podem observar aquests:

  • Adaptar-nos al dia i l’hora que ens proposin.
  • Desplaçar-nos fins al lloc.
  • Estar en condicions òptimes i adequades per poder assistir i treure profit de la sessió el dia i hora proposats.

A tot això, tot i que dependrà del caràcter de l’acció i de com el dinamitzador o formador condueixi la sessió presencial, hem d’afegir el tipus de metodologia que s’emprarà: pot ser que les sessions siguin de caràcter més aviat expositiu i que, com a assistent, ens dediquem més a escoltar o a prendre apunts, i no tant a fer, amb poca participació per part dels destinataris. Cal tenir en compte que les formacions presencials, en la majoria de casos, són d’aquest tipus, a causa, entre d’altres aspectes, de les pròpies limitacions del temps en el qual es concentren les sessions.

En aquest sentit, normalment hi ha una persona o unes persones que condueixen la sessió de manera més aviat expositiva. Això fa que aquest tipus d’experiències estiguin més centrades en qui les condueix i no tant en qui hi assisteix, i aquest és el model en el qual s’ha basat tradicionalment l’educació i la formació.

En canvi, quan som destinataris de formacions o experiències a distància, això canvia substancialment:

  • No cal adaptar-se a una hora i dia que ens proposin, sinó que es podrà triar quan connectar-se.
  • No caldrà cap desplaçament.
  • El destinatari decideix quan pot o vol treure profit òptim del temps que inverteix en l’activitat.

Per tant, més flexibilitat i autonomia.

Per l’altra, també haurà d’interactuar amb el formador o fins i tot amb d’altres companys (depenent del tipus d’acció), perquè sigui possible el procés. I per poder-ho fer de manera òptima, el destinatari s’haurà d’organitzar el temps i acostumar-se a una nova manera d’aprendre. Es necessita doncs d’un important grau d’autoregulació i de responsabilitat per part del destinatari, i del qual potser encara no disposa. Per això la clau està en l’acompanyament i l’orientació de la persona que lideri el procés (mentor, educador, formador, etc.) per aconseguir-ho. Tenint en compte el que es comentava anteriorment respecte al fet que la tradició educativa no ha estat aquesta, es necessita sempre d’un temps d’aprenentatge i habituació a aquestes modalitats per aprendre a treure profit d’aquests entorns. Per tant, aquest és un punt important que cal tenir en compte en el redisseny, en les metodologies i en la dinamització de l’acció.

Al mateix temps, el formador, dinamitzador o mentor també haurà de canviar el seu rol, ja que deixarà de tenir tot el protagonisme, i passarà de ser transmissor a ser facilitador o mediador en aquest procés. Per tant, l’haurà de preparar d’una altra manera, tenint en compte tots aquests condicionants.

Amb tot això podem dir que la distància requereix un esforç i una manera diferent de fer les coses, alhora que també brinda l’oportunitat d’aprendre i participar en aquests entorns, i així es pot potenciar més la participació, la interacció, l’acció i la reflexió.

Des del punt de vista genèric, a continuació us proposem el quadre següent amb les característiques principals de les modalitats presencials i a distància principalment asíncrones, per possibilitar-ne l’exploració dels avantatges i de les limitacions en el plantejament de metodologies:

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Model presencial tradicional

 

 

 

 

Perfil destinatari Eines i recursos Rol formador, dinamitzador, mentor, etc.
  • Més aviat receptiu o passiu, ja que el formador o dinamitzador acostuma a ser la principal font d’informació, basant-se en sessions de caire més aviat expositiu (tot i que dependrà de l’estratègia pedagògica).
  • Tendència als materials impresos com fotocòpies, llibres, apunts, etc., tot i que avui dia també es poden facilitar enllaços o recursos electrònics com webs o vídeos que es puguin trobar a la xarxa com a reforç.
  • Acostuma a estar al centre del procés, i és la font principal d’informació, que tendeix a la sessió expositiva i a la transmissió.
  • No necessita disposar de connexió a internet ni de coneixements tecnològics per poder seguir (tot i que aquest aspecte cada cop va desapareixent, perquè les competències TIC comencen a ser cada cop més indispensables en la societat digital actual).
  • Normalment, són eines i recursos amb una interactivitat nul·la o molt baixa, ja que normalment s’utilitzen per exposar.
    Les presentacions o els vídeos acostumen a ser  recursos habituals per exposar els temes com a fil conductor, o per reforçar determinats aspectes.
  • No necessita disposar de coneixements tecnològics (tot i que aquest aspecte cada cop va desapareixent, perquè les competències TIC són cada cop més indispensables en la societat digital actual).
  • Menys flexible i adaptable: necessita disposar de temps específic per poder-se desplaçar i assistir a les sessions, i que aquest coincideixi amb el que proposa la institució.
  • Com es porta a terme en espais físics, en principi no es necessiten eines de comunicació específiques per comunicar-se amb el dinamitzador o entre els estudiants, amb tendència a la comunicació oral, tot i que pot requerir tecnologies addicionals com projectors, pantalles, etc.
  • Es basa més en l’oralitat. Per tant, depenent d’aquestes dots comunicatives, podrà transmetre o motivar amb més o menys habilitat.
 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Model no presencial asíncron

  • Actiu i autònom, de manera que és qui gestiona el seu propi procés. Això implica responsabilitat i compromís amb el seu procés, el situa en el centre, i requereix capacitat d’organització i de planificació.
  • Normalment, llibres, documents electrònics, materials i recursos en diversos tipus de formats o en combinació. Necessiten d’un grau d’interactivitat que permetin als participants treballar i interactuar amb aquests recursos.
  • El seu rol canvia més cap a la figura de facilitador, entrenador, intermediari o guia.
  • Tendeix a construir coneixement, ja que no acostuma a haver-hi una persona impartint la sessió, fet que requerirà explorar fonts diferents d’informació o interactuar amb el dinamitzador o amb altres companys per fer-ho.
  • S’acostuma a desenvolupar des d’un lloc virtual, no físic, i requereix utilitzar diverses eines per facilitar la interacció i la comunicació.
  • Ajuda i guia en el procés del destinatari. Per tant, resol dubtes, orienta o assessora. Hauria d’evitar l’abandonament, tenint en compte que el destinatari en línia, tot i que pot interactuar amb ell o amb altres companys, fer activitats col·laboratives, etc. està sol, a diferència d’un entorn presencial, on està en grup coincident en el temps i l’espai.
  • Necessitaria disposar d’uns coneixements mínims tecnològics, i també tenir algun dispositiu electrònic amb connexió a internet (telèfon intel·ligent, tauleta, ordinador).
  • Si els materials estan en CC, se’n permet la reutilització o adequació, sense necessitat de fer-los de nou, i se’n facilita l’actualització regular.
  • Necessita disposar de coneixements tecnològics i conèixer i entendre les especificitats dels mitjans i de les eines que utilitza per construir o desenvolupar el procés.
  • Acostuma a ser una persona adulta, que pot tenir altres responsabilitats (feina, família, etc.) i que necessita flexibilitat per poder gestionar el seu temps.
  • A la xarxa es poden trobar infinitat de recursos diferents.
  • Per poder dinamitzar i moderar les interaccions i la comunicació dins d’un entorn virtual necessita disposar d’habilitats comunicatives en llenguatges diferents i en entorns connectats.

Tenint en compte aquestes característiques, les metodologies en accions no presencials es recomana que siguin:

  • Actives i pràctiques: el destinatari necessita fer. Per tant, és important posar les activitats al centre del procés, de manera que es possibiliti als destinataris experimentar i reflexionar amb allò que se’ls proposi de manera motivadora, és a dir, que pugui despertar el seu interès. Per això, caldrà també fer un disseny adequat dels recursos i materials.
  • Col·laboratives i interactives: la persona connectada (destinatària) està sola, en el sentit que està allunyada físicament i temporalment del formador-dinamitzador o d’altres companys en el procés. Per això, per pal·liar aquesta distància, la interactivitat, la participació i la col·laboració, tant entre el formador-dinamitzador com amb d’altres companys i amb els mateixos recursos que es proporcionin, poden contribuir a fomentar la implicació i el compromís dels destinataris en aquesta distància, així com el sentiment de pertinença i la construcció social de coneixement.
  • Transversals: que permetin el treball d’altres competències transversals per contribuir al desenvolupament integral de la persona, com les digitals, les comunicatives, les lectoescriptores, les mediàtiques, com la cerca i selecció d’informació, etc.

Tanmateix, és important que el formador o dinamitzador mantingui la presència de manera regular, de tal forma que el destinatari se senti acompanyat, malgrat la distància. Si això no es fa, es corre el risc que el destinatari abandoni.

A l’apartat d’«Estratègies per a la dinamització i tutorització virtual» trobareu informació o orientació sobre com fer-ho.

La comunicació en qualsevol acció a distància

Qualsevol acció socioeducativa, ja sigui presencial o a distància, requereix estratègies per a la seva dinamització i tutorització, on la comunicació esdevé un altre procés clau per conduir aquestes estratègies i portar a bon port l’experiència.

Aquest procés comunicatiu agafa especial rellevància en la no presencialitat, ja que bona part de la informació que es rep de manera presencial estarà absent.

També ho és perquè la virtualitat obre un ventall de possibilitats i formats comunicatius, amb les seves pròpies dinàmiques, especificitats i potencialitats que poden possibilitar millorar o enriquir aquestes experiències.

La comunicació és un procés complex. Des del punt de vista genèric, s’entén com l’intercanvi d’informació entre persones o objectes.

Hi ha diferents teories que estudien el fenomen de la comunicació de manera multidisciplinària i interdisciplinària. Tot i que hi ha diferents models, principalment s’entén per procés comunicatiu aquell en el qual hi ha els elements següents:

  • Emissor.
  • Receptor.
  • Missatge (contingut).
  • Codi o llenguatge a través del qual s’expressa el missatge.
  • Canal a través del qual es transmet el missatge.
  • Situació o context.
  • Soroll: possibles interferències o barreres de diferents tipus que puguin obstaculitzar l’enteniment en la interacció.
  • Retroalimentació (respostes).

Cada element és cabdal per a un bon desenvolupament de la comunicació, tenint en compte especialment que molta informació que es pot emetre o rebre presencialment no hi serà en entorns no presencials, com el contacte visual, el gest o la pròpia proximitat física. Cal tenir present que la informació que es pot rebre en la presencialitat es considera la més rica, per tots els aspectes que la caracteritzen i per la proximitat física, tant necessària en determinats contextos d’acció.

Llavors, com que tot el que passi en aquest procés comunicatiu serà clau per a un desenvolupament adequat de l’acció, cal que els dinamitzadors, formadors o tutors esdevinguin les persones que liderin aquest procés, considerant tots aquests elements de manera estratègica, i on totes les parts implicades es puguin adaptar a aquesta manera de comunicar-se i de relacionar-se en la no presencialitat.

Tipus de comunicació

Hi ha moltes maneres diferents de classificar la comunicació, en funció des d’on se situï la perspectiva. Destaquem les següents:

  • Pel que fa a les relacions espai-temps, tenim la sincronia i l’asincronia. Ja hem vist en un apartat anterior les seves implicacions, limitacions i potencialitats en qualsevol acció a distància.
  • Respecte al codi o tipus de llenguatge emprat, tenim:
    • la verbal o oral
    • la comunicació escrita
    • la sonora
    • la gràfica
    • l’audiovisual
    • la multimèdia (combinació de codis, habitual a internet)
    • la no verbal: entraria més aviat dins els entorns presencials, combinada amb la verbal, amb elements importants com el llenguatge corporal, expressions facials, etc., però que en entorns virtuals té menys rellevància per la naturalesa pròpia dels mitjans a distància
  • Segons la finalitat, tenim:
    • la formal, típica de processos formatius o institucionals
    • la informal, que és la que es dona habitualment en les relacions socials
  • Si ens referim en concret a les comunicacions a distància, en funció del grau de retroalimentació que es possibiliti, tenim la classificació següent:
    • La unidireccional: d’un a molts, sense possibilitats de retroalimentació (la persona receptora no pot contestar el missatge). Els mitjans de comunicació massiva clàssics en són un exemple, tot i que en l’actualitat es permet aquesta retroalimentació a través d’altres canals en paral·lel, com les xarxes socials (p. ex., les etiquetes a Twitter o a l’Instagram de diferents programes televisius).
    • La bidireccional: d’un a un, o també d’un a molts, però amb possibilitat de retroalimentació per part dels receptors (com el correu electrònic o la missatgeria instantània).
    • La multidireccional: s’intercanvien els rols d’emissor i receptor, en una retroalimentació constant (fòrums o xarxes socials).

Avui dia, la majoria d’eines i canals permeten aquests tres tipus de comunicació amb relació a la retroalimentació.

Estils de comunicació

L’estil de comunicació es refereix a la manera com ens comuniquem.

Com que tothom es comunica presencialment, qui més qui menys sap quin és el seu estil de comunicació, o quin ha d’utilitzar en funció de la situació, sobretot quan ens expressem oralment i amb l’ús del llenguatge no verbal.

Ara bé, quan s’han de liderar processos de comunicació en entorns no presencials, i es té poca experiència, hem d’anar amb molt de compte de no provocar malentesos o situacions no desitjades per fer un ús inadequat dels canals o codis, i ser capaços de generar un clima de confiança que permeti desenvolupar l’acció de manera adequada. En aquest sentit, és clau l’estil de comunicació emprat.

Existeixen principalment tres estils de comunicació classificats com a tals:

  • L’assertiu: és el recomanat en qualsevol tipus de comunicació, especialment en entorns no presencials. Es caracteritza per ser transparent i directe en l’expressió, i és positiu. Per exemple, en comunicacions escrites, expressions com: «M’agradaria que…», «Penso que això…», «Com podem resoldre aquest tema…», «Què et semblaria si…» ajuden a crear un clima de confiança.
  • El passiu: és aquell més inhibit, i el que genera més dubtes, ja que la persona, en comunicar-se, no es posiciona, i això és susceptible de confusió. És important evitar-lo, especialment si es lideren processos comunicatius.
  • L’agressiu: es caracteritza per un to dominant, amb connotacions de poder. Normalment, acostuma a generar tensió. S’hauria d’evitar en la mesura que sigui possible.
    En aquest sentit, en haver-hi més desinhibició en aquests entorns, i el fet de no estar cara a cara, amb la pèrdua d’informació que suposa, és fàcil que es puguin crear malentesos. Per això és tan important triar amb cura l’ús del llenguatge en aquests entorns. Per exemple, si es rep un missatge hostil per part dels destinataris, recordem que és molt important no respondre en calent, i meditar la resposta amb calma. De fet, aquest és un dels avantatges de l’asincronia.
    També podria ser que s’hagi fet una interpretació errònia d’allò que ens estan comunicant o d’allò que s’ha comunicat, ja sigui per dificultats expressives de l’emissor o per errors o soroll en la recepció del missatge.
    És molt important doncs mantenir una actitud cauta, i malgrat pugui resultar un missatge agressiu o negatiu, s’ha de respondre sempre en positiu i de manera assertiva.

Estratègies per a una comunicació efectiva en els entorns no presencials

En els entorns no presencials, segurament no podrem realitzar intercanvis orals ni portar a terme cap contacte visual en directe (síncronament) d’una manera tan habitual com sí que és possible fer-ho en els entorns presencials. Això vol dir que, probablement, ens haurem de comunicar en diferit (asíncronament) de manera més continuada, sense comunicació no verbal, prescindint d’alguns d’aquests recursos que facilita la presencialitat, fet que suposa una pèrdua d’informació.

Això vol dir que ens hem de fer entendre en la distància, a través d’un mitjà o canal, de manera que amb la nostra comunicació aconseguim uns determinats objectius, en funció de l’acció. Si això s’aconsegueix, voldrà dir que hem assolit una comunicació efectiva.

Per aconseguir que aquesta comunicació sigui efectiva, es requereixen competències comunicatives, que en accions a distància es resumeixen en:

  • capacitat d’expressió
  • capacitat d’escolta
  • capacitat d’interpretació

(Chan, 2000).

Tot plegat implica conèixer les diverses possibilitats que ens brinden els diferents llenguatges (codis), a través dels quals ens podem comunicar en entorns no presencials per ser capaços de comunicar-nos de la millor manera possible, tant per expressar-nos com per escoltar i interpretar allò que ens arriba. Per això, en no estar en una comunicació presencial, la capacitat d’escolta i d’interpretació estarà subjecte als coneixements dels llenguatges que s’hi emprin.

Usos i potencialitats dels llenguatges i formats

Per una banda, tindrem la comunicació que emprarem per dinamitzar l’acció i comunicar-nos regularment amb els destinataris, i, per altra, la manera de comunicar els continguts amb el que volem que treballin, en forma de recursos o materials de suport.

En entorns virtuals es poden combinar diferents formats i llenguatges, fet que possibilita poder enriquir tot aquest procés, i poder-los utilitzar en funció de cada context, els destinataris i els objectius de l’acció.

A continuació, destaquem alguns dels aspectes més rellevants de cadascun, i algunes recomanacions d’aplicació.

El textual o l’escrit

Tot i que per comunicar-nos en entorns no presencials podem utilitzar diversos llenguatges (textual, sonor, visual, audiovisual), el textual és un dels més habituals (correus electrònics, missatgeria instantània, xats, xarxes socials, recursos, etc.), ja que, entre d’altres aspectes:

  • És conegut i es fa servir habitualment, excepte en casos de persones amb mancances d’alfabetització funcional o amb diversitat funcional. En aquests casos, no seria el més adequat.
  • No requereix gaire quantitat de dades.
  • Es pot desar i s’hi pot accedir fàcilment.
  • Ajuda al desenvolupament de les competències lectoescriptores i d’organització del discurs.
  • Es pot utilitzar de manera síncrona com asíncrona, amb telèfons intel·ligents, tauletes o ordinadors, o fins i tot per carta o una comunicació similar, en el cas de no disposar de cap tecnologia digital.

Si decidim emprar el llenguatge escrit com a principal via de comunicació, caldria tenir presents els aspectes següents com a estratègies, tot i que, com veurem, molts es poden aplicar també en l’ús d’altres llenguatges, més enllà del textual. Vegem-los:

  • Prudència: a l’hora de redactar els missatges escrits, es recomana tenir molta cura amb el llenguatge emprat i l’ús de les paraules, atenent sempre a la diversitat, i evitant, en la mesura que sigui possible, els malentesos, vigilant amb les bromes o els dobles sentits, ja que poden quedar descontextualitzats quan es rebi el missatge.
    En aquest sentit, els usos lingüístics s’haurien d’adaptar a cada cas, en funció del context, els destinataris, el rols i la pròpia situació comunicativa, segons si el caràcter és formal o informal.
    Un to neutre i directe és el més recomanable, alhora que proper i distès per pal·liar la distància.
  • Estil assertiu i positiu: igual que en els entorns presencials, és important emprar una comunicació assertiva i positiva, amb un to amable i respectuós, malgrat els possibles errors que es detectin, alhora que motivadora, propera i tranquil·litzadora, que animi a la interacció i a la participació, en el cas que sigui possible.
    Tanmateix, quan rebem missatges, s’haurà de parar especial atenció al tipus de comunicació emprat per part dels participants. Llavors, en el cas de trobar-nos amb estils passius o agressius, és important saber reconduir la conversa de manera adequada, prendre’ns el temps necessari per respondre, i no fer-ho mai en calent. Cal recordar que en processos comunicatius on les persones no estan cara a cara, hi pot haver més desinhibició, per la qual cosa és necessari tenir-ho en compte.
    Quan es lideren processos comunicatius, es recomana sempre utilitzar un estil assertiu i positiu.
  • Claredat i organització adequada del discurs: es recomana construir els missatges a consciència, de la manera més clara i entenedora possible, amb una organització del discurs coherent, evitant, en la mesura que es pugui, redactar missatges excessivament llargs, així com l’ús de frases complicades o recarregades. Hem de procurar ser el més concisos i clars possible.
  • Procurar no barrejar molts temes en un mateix missatge.
  • Estructurar la informació: caldria estructurar els missatges de manera que se’n faciliti la lectura, destacant amb negreta o subratllat allò que es vulgui ressaltar, o emprant llistes o enumeracions, i distribuint la informació de manera adequada en funció del que vulguem remarcar com a important.
    Això és més fàcil amb el correu electrònic que no pas amb les eines de missatgeria instantània, que també ho permeten, però no és tan evident. Per això, depenent de la complexitat de l’acció, pot ser més convenient utilitzar un sistema o un altre.
  • Tot i que pugui resultar obvi, hem de recordar sempre saludar al començament i acomiadar-nos al final de les comunicacions. En el cas del correu electrònic, també es recomana signar els missatges.
  • Cal redactar els assumptes clars i concisos en el cas del correu electrònic.
  • Invertir el temps necessari en l’elaboració de missatges: és recomanable no redactar els missatges amb presses, sinó dedicar-los el temps que requereixin en funció de la informació que s’hagi de transmetre. S’ha de tenir en compte que no sabem el context ni la situació personal en la qual es trobarà el receptor quan llegeixi el missatge.
    També és recomanable llegir el missatges com a mínim dues vegades abans d’enviar-los.
  • En la recepció de missatges, s’hauria de ser capaç de llegir atentament i entre línies, per esbrinar si ens estan intentant comunicar alguna cosa que potser no és obvia a través del missatge escrit, ja que, moltes vegades, els destinataris no estan avesats a aquest tipus de comunicació, sobretot depenent del grau de complexitat del que es vulgui explicar i de les competències lectoescriptores del receptor.
  • Es recomana tenir paciència, sobretot si tant els emissors com els destinataris no estan habituats a comunicar-se d’aquesta manera.
    No us sàpiga greu haver de reiterar coses que ja s’hagin comunicat en missatges anteriors, ja que, en moltes ocasions, els destinataris no estan acostumats a aquest tipus de comunicació ni a llegir amb atenció, i també poden tenir problemes per recuperar la informació.
  • A través dels missatges escrits, és bo poder-vos anar construint una veu i una imatge pròpies que us identifiquin a través de les vostres comunicacions. Això també ajuda a generar confiança amb els destinataris.
  • Agilitat en les respostes: és essencial mantenir i respectar una agilitat en la capacitat de resposta. És a dir, trigar massa temps a respondre un missatge pot frustrar o molestar la persona que l’espera, o fins i tot ser motiu de passivitat o abandonament de l’acció. És recomanable respondre un termini de 24 o 48 hores com a màxim. Aquest termini hauria de quedar establert en algun lloc que puguin consultar els destinataris.
    Si el temps de resposta, pel que sigui, ha de ser més llarg, es recomana avisar que s’ha rebut el missatge i que s’està estudiant la resposta. És bo que la persona que està a l’altra banda sàpiga que se l’està atenent. Això ajuda a mantenir la nostra presència en la distància.
  • Si s’estima necessari, es poden reforçar els missatges amb elements gràfics com imatges o emoticones. En aquest darrer cas, cal evitar fer-ne un ús excessiu; s’ha de fer de manera controlada i justificada.
  • Presència regular: tenint en compte la distància i la no presencialitat, és important mantenir una presència, i establir una regularitat i una constància a la qual els destinataris s’acostumin. S’hauria de trobar el terme mig adequat en funció de l’acció: en aquest sentit, no és recomanable enviar molts missatges en un mateix dia, ni tampoc no enviar-ne cap durant massa dies seguits. S’hauria de trobar l’equilibri que l’acció requereixi, i respectar-la.

Pel que fa a la creació de recursos de suport o materials, l’escrit sempre és un format recurrent. En aquests casos, és recomanable que si aquests recursos són principalment textuals, vagin acompanyats sempre d’informació gràfica complementària. La informació digital possibilita aquesta combinació i, a més, enriqueix l’experiència de l’usuari.

En aquests casos, el més habitual és oferir els recursos en PDF. Així se’n facilita la descàrrega, i el destinatari els pot consultar sense necessitat d’estar connectat a la xarxa un cop descarregats. Aquest aspecte s’ha de tenir en compte en el cas que vulguem afegir enllaços per ampliar la informació.

En el cas que els destinataris disposin d’un bon accés a la xarxa, es poden emprar altres mitjans, com webs (WordPress, Google Sites, etc.) que, de manera gratuïta, permeten incloure-hi tot tipus d’informació, a banda de la textual, i hi ha molta facilitat i agilitat per actualitzar-los.

En qualsevol cas, s’han de tenir sempre en compte les possibilitats de connexió dels destinataris.

El sonor

Si els destinataris amb els quals treballem tenen problemes de comprensió lectoescriptora o altres qüestions on el text pugui esdevenir una barrera, també es pot potenciar l’ús de missatges sonors (amb veu, sons o música) i també la creació de recursos o activitats.

Depenent del tipus d’acció socioeducativa, més enllà de la veu, els sons o la música també poden ser elements útils com a complement o recurs per facilitar una determinada comunicació o l’expressió de determinades emocions, que potser costen més de comunicar per escrit o oralment.

Per a l’enviament de missatges de veu, avui dia, diferents aplicacions de missatgeria instantània ho possibiliten de manera força senzilla, com Telegram o WhatsApp.

A més, una potencialitat important que cal tenir en compte és que avui dia la majoria de telèfons intel·ligents o tauletes tenen micròfon o gravadora.

Quant a la creació de recursos, també es pot treballar l’enregistrament i l’edició d’àudio per crear podcasts amb aplicacions de propietari com Anchor o Spreaker Studio, o amb programes de programari lliure com Audacity.

Una vegada creats i editats, els podem compartir com a arxiu final d’àudio a través del canal que vulguem. Seria recomanable fer-ho amb un format comprimit, com FLAC o Ogg (oberts) o de propietari com MP3 o MP4. Aquests darrers els poden llegir la majoria de reproductors dels mòbils.

En el cas que els destinataris no disposin de cap dispositiu electrònic ni de possibilitats per connectar-se a internet, es pot utilitzar la trucada. En aquest cas, s’emprarien les mateixes estratègies que presencialment en la locució, com l’entonació, amb l’adequació del to de veu a la situació, el volum de veu adequat, la intel·ligibilitat, vigilar els sorolls de fons, etc.

El visual

Tal com comentàvem, l’ús de recursos visuals pot reforçar els continguts de determinats missatges textuals en les comunicacions. Per exemple, les emoticones estan presents en diferents sistemes de comunicació per possibilitar el reforç en l’expressió d’emocions dels missatges amb relació a situacions o estats d’ànim.

Quant als recursos o les activitats, l’ús d’imatges com gràfics, fotografies, dibuixos, infografies, etc. a banda que també poden enriquir o il·lustrar allò que es vulgui explicar, també es poden utilitzar per expressar determinades emocions o situacions o per treballar l’autoexpressió i la identitat.

Tanmateix, si es treballa amb persones amb diversitat funcional amb nivells cognitius baixos, és convenient l’ús del llenguatge pictogràfic, a través de pictogrames.

En funció dels objectius de l’activitat, es pot animar els destinataris perquè els utilitzin, per exemple fent alguna fotografia amb el seu telèfon intel·ligent, en el cas que en tinguin, o bé creant alguna composició visual. Avui dia, hi ha moltes aplicacions que ho permeten de manera força senzilla com, per exemple, Snapseed, Pixlr o PicsArt (totes de propietari). De programari lliure tenim altres solucions potser menys conegudes però igual de complertes, com Krita, que també permet un ventall de possibilitats interessant per treballar il·lustracions, o GIMP. Aquestes darreres només es poden treballar amb ordinador.

Per a la creació d’infografies o presentacions hi ha també diverses eines com Canva, Visme, Knovio, PowerPoint (Microsoft) o les presentacions de Google, totes de propietari, o altres de lliures com Impress (LibreOffice).

Si es possibilita l’ús de fotografies o imatges no pròpies que estiguin a la xarxa (tant els dinamitzadors com els destinataris), és important que tinguin algun tipus de llicència Creative Commons o siguin lliures de drets, sinó estaríem vulnerant els drets d’autor.

L’audiovisual

El llenguatge audiovisual també  es pot emprar de diferents maneres.

En alguns casos, els videomissatges enregistrats poden ajudar a crear més proximitat en entorns no presencials on es treballi principalment de manera asíncrona. En aquest cas, es recomana com a màxim 2’ de durada per facilitar-ne la comprensió i descàrrega. Aquest és un tema important, especialment si els destinataris tenen problemes d’accés o el tenen molt limitat.

En aquest sentit, els videomissatges us poden resultar útils per facilitar la comprensió d’idees o procediments que poden ser més complexos d’entendre per escrit.

Aquest fet implica aprofitar la potencialitat gràfica i sonora del llenguatge audiovisual per ajudar-nos a l’hora de crear determinats missatges per donar indicacions o per reforçar determinats aspectes. I podem aconseguir que els missatges siguin de més fàcil i àgil recepció que els escrits, sobretot quan aquests esdevenen massa llargs.

L’ús dels videomissatges també pot resultar un recurs adient per poder transmetre empatia i comprensió, i, alhora, mirar de tranquil·litzar, motivar i animar els destinataris, captant la seva atenció i mirant d’evitar possibles frustracions en aquesta etapa d’adaptació.

També es pot utilitzar el vídeo per a altres objectius, més enllà dels videomissatges, com per a la creació de recursos o de determinades activitats. De fet, és un dels formats preferits de bona part dels usuaris a internet quant al consum de continguts, i també pel que fa a la seva creació.

Els telèfons intel·ligents, a banda de possibilitar fer fotos també permeten l’enregistrament i l’edició de vídeos.

En el cas de voler-ho utilitzar, és important que aquests no siguin gaire llargs, per facilitar-ne la descàrrega.

Si no teniu experiència en l’ús del vídeo, us facilitem alguns recursos per fer-ho: Guia bàsica d’edició de vídeo.

Quant a les eines concretes per poder gravar o editar en vídeo, tenim Kdenlive, Flowblade o OBS Studio, de programari lliure.

En el cas que vulgueu utilitzar vídeos que no són vostres, tal com s’ha comentat en el cas de les fotografies, sempre cal referenciar-los adequadament, o bé triar que estiguin lliures de drets o amb llicències Creative Commons.

En qualsevol cas, el fet de combinar els diferents codis segons les possibilitats, el tipus d’acció i amb relació al que s’hagi de comunicar pot reforçar substancialment el procés comunicatiu, en funció de si ho requereix o no l’acció, i depenent també de les característiques i del context dels destinataris.

L’etiqueta: normes de comportament a la xarxa

L’etiqueta també és un altre element important per aconseguir una comunicació efectiva i també forma part de les estratègies de comunicació en entorns no presencials.

El concepte fa referència a les normes de cortesia quant a convivència i comportament en entorns virtuals, especialment en llocs com fòrums, xarxes socials, correu electrònic, missatgeria instantània, etc.

Inclou bona part dels aspectes ja esmentats en les recomanacions del llenguatge escrit, i la majoria d’aquestes també formen part de la vida social presencial, però extrapolades a entorns de comunicació digitals. Però hi ha alguns aspectes que són específics dels entorns virtuals, i cal tenir-los en compte especialment. Entre aquests destaquem els següents:

  • Respectar el temps i l’amplada de banda de les persones. No tothom té accés a la mateixa quantitat de dades i, per tant, no tothom disposa del mateix temps per poder estar connectat. Per això, cal anar en compte amb els arxius molts pesats, amb l’ús excessiu de videoconferències o de recursos audiovisuals que s’hagin de descarregar, ja que acostumen a consumir moltes dades.
  • Vigilar amb l’ús de les majúscules, ja que es considera com que l’emissor està cridant, i pot dificultar la lectura del missatge.
  • Respectar la privacitat: quan enviem correus electrònics a molts usuaris, s’ha de recordar posar-los sempre amb còpia oculta (CCO) i no deixar a la vista els correus dels altres.
    De la mateixa manera, si es creen grups de WhatsApp o similars, s’ha de vigilar també amb la visibilitat dels números de telèfon dels participants. En aquest sentit, cal informar degudament, i orientar els usuaris que no vulguin que el seu sigui visible, donant-los les indicacions pertinents.
  • No posar públicament en evidència els errors. Si en percebem, cal comunicar-los de manera assertiva, en positiu i en privat, per ajudar els destinataris a millorar les seves competències comunicatives.

Depenent del grau d’alfabetització digital dels destinataris, recomanem sempre fer referència a aquest aspecte, i que els participants tinguin en compte totes aquestes qüestions, per tal d’afavorir una comunicació adequada i saludable en els entorns virtuals.

Factors que condicionen la comunicació a distància

Tal com hem comentat, quan parlem del fet comunicatiu en entorns no presencials on hi intervenen tecnologies, les possibilitats de comunicació prenen una dimensió més complexa a causa de diversos factors que la condicionen. Entre aquests cal destacar els següents:

  • Factors tecnològics: fan referència a les possibilitats del mitjà, dels canals i dels formats que s’emprin per fer possible el procés comunicatiu, així com de l’ús que se’n faci depenent del tipus d’acció (educativa, formativa, mentoria, acompanyament, suport, etc.) i dels seus objectius.
  • Factors psicosocials: com s’atenen en la no presencialitat les característiques, la cultura, els coneixements i el context dels destinataris.
  • Factors lingüístics: depèn de la competència comunicativa dels implicats en el procés comunicatiu i del coneixement de la llengua.
  • Factors emocionals: de quina manera es tenen en compte i es tracten les emocions en els processos comunicatius a través de mitjans no presencials.
  • Factors tecnològics:

Llavors, pel que fa als primers, a banda de la sincronia i l’asincronia, hi ha també altres variables que entren en joc i que condicionen l’acte comunicatiu. Així, atenent al mitjà, les hem adaptat en la taula següent a partir de la proposta de Herring (2007):

Factors tecnològics

Variables Possibilitats del mitjà/canal
Sincronia/asincronia La coincidència o no en el temps (podeu consultar la taula que teniu a l’apartat corresponent a «Sincronia i asincronia»).
 

Transmissió

En quin grau el mitjà permet la retroalimentació:

  • Unidireccional: l’emissor envia informació al receptor, sense que aquest pugui respondre. És a dir, no hi ha possibilitat d’interacció. S’entén més aviat com a transmissió d’informació. Per exemple, el Canal Salut disponible a Telegram de la Generalitat de Catalunya.
  • Bidireccional: l’emissor envia informació al receptor i aquest pot respondre el missatge: capacitat de retroalimentació. Per exemple, qualsevol conversa en un xat, missatgeria instantània, el correu electrònic o la videoconferència.
  • Multidireccional: es dona entre diverses persones, on els rols d’emissor i receptor es combinen, en una retroalimentació contínua. Per exemple, un fòrum de debat o les xarxes socials.
Persistència o registre dels missatges Poder o no recuperar els missatges, tant els enviats com els rebuts. Per exemple, una videoconferència, si no s’enregistra expressament, no es desa de manera automàtica, mentre que les converses de la missatgeria instantània o els fils de correu electrònic es desen automàticament, i es poden esborrar quan es vulgui.
Mida dels missatges Pot tenir més o menys limitacions, en funció del canal triat i del tipus de format del missatge: per exemple, el textual i sonor és més lleuger que l’audiovisual, que pesa més. El pes dels arxius està força limitat en determinades aplicacions (p. ex., a través del correu electrònic no es poden adjuntar arxius que pesin més de 25 MB).
Formats o codis de comunicació (llenguatges) que permet el canal
  • Textual.
  • Sonor.
  • Visual.
  • Audiovisual.
  • Multimèdia amb les combinacions que es permetin entre ells.
Anonimat Es permet o no que la persona estigui en la comunicació com a anònima.
Privacitat
  • Només públic.
  • Públic i privat.
  • Només privat.

Aquesta qüestió ha anat evolucionant amb el temps i, avui dia, bona part de les aplicacions permeten fer-hi ajustaments.

Citació Possibilitat de poder citar o no missatges textualment.
Notificacions Poder o no fer al·lusions a usuaris en concret, especialment en converses on hi participen diverses persones. Per exemple, les aplicacions de missatgeria instantània ho permeten. També les eines de treball col·laboratiu com Google Drive,  mentre que el correu electrònic encara no.
Filtres Capacitat del mitjà per poder filtrar informació o usuaris no desitjats.
Ordre i format dels missatges Si es permet organitzar els missatges per temàtiques o bé cronològicament, o bé si es permet afegir títols als missatges en funció del tema i altres aspectes amb relació a l’estructura.

Orientacions generals quant al context amb la integració de factors psicosocials, lingüístics i emocionals

Coneixent doncs les possibilitats del mitjà i els canals emprats així com els llenguatges, caldrà integrar també els altres factors esmentats que intervenen en qualsevol procés comunicatiu. Això va íntimament relacionat amb l’anàlisi dels destinataris amb els quals es treballi, en el sentit de poder integrar correctament aquests factors que poden condicionar la comunicació, com el nivell educatiu, l’edat, la cultura, l’ús i el coneixement de la llengua, l’ús i el coneixement de les TIC, etc., al context de cada persona.

A continuació, es donen algunes recomanacions generals al respecte:

  • Conèixer amb antelació els coneixements previs TIC i de competències digitals:

És cabdal saber els coneixements previs que puguin tenir respecte al mitjà i les tecnologies que s’emprin, tant els dinamitzadors, tutors, voluntaris o treballadors de l’entitat, com els destinataris de l’acció. Per saber-ho, es pot facilitar un test senzill d’autodiagnosi per esbrinar què saben, quines són les possibilitats de connexió i quins dispositius i eines fan servir normalment (en el cas que en tinguin). Això pot ser de gran ajut a l’hora de replantejar una experiència que resulti el màxim de confortable per les parts implicades en l’acció, i facilitar així la comunicació.

Amb relació a això, depenent dels països d’origen i del nivell educatiu de les parts implicades en l’acció, hi ha un altre factor relacionat, i és el desconeixement de l’anglès. Quan es treballa amb tecnologies i internet això pot causar una certa angoixa o desmotivació entre les persones que fan un ús molt limitat de la tecnologia, ja que molta terminologia i moltes aplicacions estan en aquest idioma, i els pot causar desorientació no saber què vol dir un terme que han sentit o llegit. És important tenir-ho en compte i facilitar, si existeix, la paraula amb el nostre idioma. En el cas que no existeixi, cal facilitar almenys el significat. Depenent del grau de coneixements TIC, també pot anar bé facilitar un vocabulari de terminologia digital, a tall de petita guia o glossari, amb els noms dels principals conceptes relacionats amb la tecnologia digital, ja que, en moltes ocasions, els sonen els mots o les sigles, però no tenen clars els conceptes. Per exemple: maquinari, programari, settings, boots, bluetooth, GPS, cloud, USB, NFC, contrasenya, sign in, sign out, log in, log out, net, wifi, hacker, big data, blockchain, etc. Això els pot ajudar a anar interpretant, entenent i organitzant els conceptes amb els quals s’aniran relacionant.

  • Diversitat cultural

A l’hora de treballar un procés comunicatiu on hi intervenen tecnologies, tal com es fa presencialment, és important parar atenció a aquest aspecte quan treballem amb persones provinents de diferents cultures. En aquest sentit, recomanem tenir en compte el codi gràfic de les interfícies: coses que potser ens poden resultar òbvies, poden ser difícils d’entendre per a una persona d’una altra cultura amb poca relació amb la tecnologia. Per exemple, bona part de la tecnologia que coneixem està dissenyada des d’un punt de vista anglosaxó i unificat: per exemple, llegir d’esquerra a dreta per a nosaltres és natural, però no ho és per a una persona de cultura semítica. Igualment pot passar amb símbols, codis de colors que potser ens resulten obvis, però que poden esdevenir incomprensibles per a una altra cultura, o encara pitjor, pot ser que signifiquin alguna cosa totalment diferent.

  • Diversitat funcional

Molts serveis i programaris que s’utilitzen habitualment no preveuen l’adaptabilitat ni la usabilitat de les persones amb diversitat funcional, sigui quina sigui. Per això, i en funció dels casos, cal analitzar les eines, els serveis, els recursos, etc. que s’empraran per tal d’analitzar si compleixen els criteris d’adaptabilitat. Us recomanem la lectura d’aquest recurs, on s’expliciten moltes d’aquestes problemàtiques i solucions per facilitar aquest accés: Usable Accesible. Introducción a la accesibilidad digital (Olga Carreras, 2020).

En aquest sentit, també us recomanem que conegueu la iniciativa WAI, on s’expliquen aquests criteris i es faciliten eines per poder-los analitzar. Per tal de poder aplicar aquesta normativa d’una manera senzilla, us facilitem aquest recurs, per si us pot ser d’utilitat: Accesibilidad Web. WCAG 2.1 de forma sencilla (Revilla Muñoz, Olga; Carreras Montoto, 2018).

Per altra banda, també hi ha entitats com BJ Adaptaciones que es dediquen a assessorar i facilitar recursos en aquest sentit, o m4Social, que des de la seva línia d’acció, Factory, participen en iniciatives de cocreació entre les entitats i  els professionals TIC per possibilitar el desenvolupament de solucions tecnològiques que puguin donar resposta a aquestes qüestions.

També us recomanem consultar l’apartat d’aquest Toolkit «Com escollir una eina» per ampliar aquest apartat, i l’apartat de «Bones pràctiques», en concret la tasca d’adaptació que ha realitzat la Fundació ASPACE que treballa en l’àmbit de la paràlisi cerebral.

Recomanacions finals per a la dinamització

En apartats anteriors s’han facilitat alguns conceptes i algunes estratègies per aconseguir desenvolupar una comunicació efectiva en qualsevol tipus d’acció socioeducativa, tenint en compte els principals elements i factors que hi entren en joc, i que s’haurien d’integrar tant en el redisseny de l’acció com en la seva posada en pràctica.

A continuació, a manera de resum de tot el que s’ha exposat en aquest apartat, es presenten les recomanacions principals per desenvolupar una dinamització adequada en entorns no presencials atenent al procés de comunicació

  • Cal que les parts implicades en el procés (tant els dinamitzadors com els participants o destinataris) comparteixin i coneguin unes pautes o normes de funcionament que estiguin recollides en algun lloc (pot ser un document, una infografia, un vídeo, etc.), on estiguin clars els procediments de comunicació que cal seguir, i on tothom tingui clar com s’ha de comunicar i a través de quins canals.
  • Sigueu àgils en les respostes. Això no vol dir respondre de manera precipitada, però és important establir un temps límit que coneguin tant l’emissor com el receptor. Això hauria d’estar recollit en el procediment.
  • Mantingueu una presència regular i constant, però sense dominar, en funció del que requereixi l’acció, malgrat que us trobeu en entorns no presencials. No fer-ho és un risc per l’abandonament de l’acció o bé per un seguiment inadequat o irregular per part dels destinataris.
  • Empreu sempre un estil de comunicació assertiu i positiu.
  • Mireu de tenir cura de l’afectivitat i l’empatia en els continguts dels missatges, ja que poden influir en la motivació i en l’establiment de vincles amb els destinataris, especialment quan s’ha de treballar a distància.
  • Apliqueu tots els recursos possibles que us permeti la vostra competència comunicativa, tant en l’emissió com en la recepció de missatges, és a dir, des del punt de vista expressiu, d’escolta i d’interpretació, atenent a l’especificitat del canal o mitjà i del codi.
  • Aneu molt en compte amb el que comuniqueu, amb un ús adequat del llenguatge i feu-vos entendre, sigui quin sigui el codi.
  • Tingueu en compte els factors psicosocials i emocionals en les vostres comunicacions amb els destinataris, i empreu els llenguatges i els codis més adequats per facilitar el seguiment, l’acompanyament i l’orientació.
  • Heu de ser molt pacients i tenir molt present que segurament hi haurà errors, especialment si tant els emissors com els destinataris no estan habituats a comunicar-se d’aquesta manera, sobretot en el cas que tinguin poques competències TIC o comunicatives. En aquest sentit, és cabdal orientar-los, acompanyar-los i facilitar-los la tasca per evitar que això esdevingui una barrera, i plantejar-ho com una oportunitat per aprendre i contribuir al desenvolupament integral de la persona.
  • Tota la informació que es generi i les interaccions poden quedar recollides a través d’aquestes comunicacions, el que no passa en els entorns presencials. Us recomanem que això ho aprofiteu en benefici de l’acció.