La Kalle

Radio Kalle ¡Que no calle!

Síntesi de l’entrevista amb Gonzalo Sarmiento (director), La Kalle, Vallecas, Madrid.

Asociación Cultural La Kalle és una associació sense ànim de lucre que, des de 1986, dona suport al desenvolupament integral de les persones en situació de risc o exclusió social del barri de Vallecas, a Madrid. La seva acció s’articula a través d’accions socioeducatives, inserció sociolaboral, formació i la cerca d’ocupació. Durant el confinament, ha generat el podcast Radio Kalle ¡que no calle! IVoox

Com sorgeix la idea del podcast Radio Kalle ¡Que no calle!

Com a director de programa de l’entitat em toca veure des de dalt què passa amb tots els perfils professionals que nosaltres tenim: educadors, tècnics i orientadors laborals. Haig de veure les dificultats i mirar de resoldre-les. En aquell moment, la pregunta que se’m va repetir multiplicada per 15 treballadors era: què fem?

Ara que no podem fer les coses que normalment fem, com les farem?

Durant el confinament, l’equip d’educadors manifestava preocupació respecte a l’adaptació de les activitats presencials com el taller de fusteria i el de microinformàtica. No es trobaven solucions substancials a les preguntes: què fem?, amb quines eines?

Enfront d’això, jo havia de donar una resposta i no en tenia cap. Vaig seguir buscant i, sense voler, em va arribar que una entitat tenia un podcast, una ràdio. La nostra feina és al costat d’una ràdio. No calia anar molt lluny, sinó mirar al costat, fins i tot dialogar amb aquesta gent o tornar a fer coses que històricament ja havíem fet. Hi ha una aproximació a la innovació que consisteix en el fet de tornar a fer coses que fèiem fa 15 anys, i per a nosaltres el podcast és una innovació, una altra vegada després de tants anys.

Vam decidir utilitzar la ràdio per preguntar a la xicalla què opinen, gravar-ne les opinions i donar-los un format, de manera que sigues més interessant. D’una banda, era una experiència de treball directe amb les persones i, de l’altra, també una forma de dir que estàvem presents, que estàvem treballant, que existíem, en aquest concepte d’essencialitat.

Vàrem decidir que es podien connectar moltes coses de les vivències, els joves ens deien per exemple: «mira, hem hagut de demanar menjar a l’Església» o «no tenim diners, ajuda’ns»; tota aquesta part més assistencial ens va connectar amb altres realitats. De sobte, ens cridava gent de xarxes d’alimentació del barri que en aquell moment estaven creixent molt; aquí a Vallecas n’hi ha una que es diu Somos Tribu que, a més, va créixer en altres aspectes com els culturals i relacionals, i, per aquesta raó, contactaven amb nosaltres.

L’important d’aquesta idea del podcast va ser que unia moltes coses. Per exemple, va sortir la idea de fer vídeos on poder donar explicacions sobre què es podia fer i què no es podia fer, sobre com rentar-se les mans, per exemple. També vam fer una part de vídeos informatius, en la qual els educadors feien un reportatge molt senzill, una cosa molt concreta. També vam decidir explorar altres llenguatges que podien ajudar a la xicalla a comunicar-se. Òbviament, l’oral és un domini en el qual ni tan sols la meitat es maneja bé, en l’oralitat més que res amb els nois amb els quals treballem, tenen bastant dificultat per expressar-se, tal com passa amb l’expressió escrita. Llavors, vàrem investigar també en l’univers de la fotografia.

La ràdio ha vingut a canalitzar una temàtica setmanal que l’equip d’educadors estava tractant respecte a la realitat que estàvem vivint. Vam organitzar el contingut en seccions. El primer episodi va ser un experiment en el qual, jugant amb la meva filla, vàrem entrevistar algú. Vàrem pensar que podia ser entretingut, alguna cosa lleugera, com explicar acudits; també vàrem pensar que podíem fer embarbussaments, perquè la xicalla es deixés anar a l’hora d’expressar-se. A més, els vam proposar que s’expressessin de forma seriosa sobre el tema, és a dir, que opinessin de forma breu sobre la ràdio.

Per a La Kalle és molt important tot el tema de la dona, intentem que tota la nostra manera de treballar sigui educació feminista o que ens hi acostem el màxim possible. Llavors d’aquí sorgeix la idea de donar un espai a la dona jove, protagonista i paral·lel. Doncs ens vam assegurar que aquest tema estigues present i d’aquesta manera va sorgir una altra secció.

A mesura que anava passant el temps, ens anàvem inventant més coses, n’eliminaven unes altres, o insistíem en algunes en particular. Intentàvem enviar GoogleForms per involucrar la xicalla que no es volia expressar de cap manera, per veure si, proporcionant-los un test de resposta curta o de creu, que només impliqués seleccionar una resposta, haguessin aportat d’alguna manera. Això va funcionar també, però tenia la problemàtica que és molt difícil després construir un relat sobre una resposta tan senzilla, llavors ho vam deixar. Amb l’equip d’educadors decidim que les temàtiques havien d’anar més enllà i tractar aspectes contingents relacionats amb l’emergència social i sanitària, donat que la xicalla estava rebent  ajudes de menjar sent part d’alguna xarxa de solidaritat.

La dinàmica de treball

Els educadors contactaven la xicalla per telèfon o per WhatsApp; aquesta era l’única connexió que teníem establerta. Llavors des d’aquí vam anar descobrint coses que estaven succeint, però que no hi podíem fer molt més.

D’una banda, descobrim de primera mà la falta de maneig de la tecnologia per part dels nois i la falta de connectivitat. Llavors tampoc era tan senzill. D’altra banda, hi havia tot aquest altre món que no podíem veure, i del que només en teníem una intuïció, amb poc rigor científic, per exemple del tipus: «tinc la sensació que aquesta noia a casa no està bé». Tenim històrics, coneixem la xicalla i les seves situacions familiars. Però aquí veiem que, en uns casos, era no només que no estava bé sinó que no s’estava comunicant bé, o sigui, que s’estava comunicant pitjor que normalment. Va sorgir el problema de com podem indagar aquestes situacions i aquí va aparèixer la idea de fer un programa sobre l’autoconeixement: Coneixent-nos. Llavors, vam entrevistar un assessor emocional i li vam preguntar sobre què passa quan et sents malament. Què és estar en quarantena? Què passa amb les emocions? A partir d’allà, llavors als nois també se’ls preguntava les mateixes coses: què passa amb les emocions?

Tot va anar desembocant en una forma de treball on nosaltres només fèiem l’estructura de l’episodi i dinamitzàvem una mica la presentació a la ràdio i ells anaven aportant el contingut. En el cas del grup de noies que estava treballant sobre l’autoconeixement, l’educadora que porta aquest grup anava proposant temes senzills i els proposava que escrivissin alguna cosa sobre això. Un cop feta aquesta feina prèvia, editàvem els continguts. Tot el que proposàvem estava vinculat amb alguna temàtica de treball que ja s’estava dinamitzant per part del grup d’educadors. No es tracta d’unitats temàtiques, sinó d’unitats temàtiques transversals de treball. Ens semblava important que els equips de treball  també sentissin que els continguts del podcast estaven integrats en el conjunt de línies temàtiques de l’entitat, per exemple, el fet de treballar sobre l’autoconeixement, sobre la solidaritat i sobre la participació.

Per variar vam anar associant àmbits temàtics vinculats a alguna data en concret com, per exemple, el 21 de març, el dia contra el racisme i el 20 de juny, el dia del refugiat; llavors, d’aquesta manera, hem pogut integrar també aquestes temàtiques. Per dialogar. I després cada educador treballava amb el seu grup durant la setmana perquè fessin fotos, perquè enviessin els àudios, perquè treballessin.

Al principi, arribaven àudios de molt mala qualitat, on els nois gairebé no parlaven, llavors vam entendre que aquest era el treball de l’educador, perquè els educadors han de treballar amb els nois. Al principi, el que es feia era enviar al grup de WhatsApp dels nois les instruccions per enviar els àudios i les preguntes a les quals s’havia de respondre. Així no funcionava, llavors vàrem treballar d’un en un, mirant d’explicar-los la situació, el per què, els objectius, cap a on va, com es fa quan hi som presencialment. Aquí es va anar millorant d’alguna manera.

Utilitzar la veu en lloc de l’estímul visual per crear vincle entre les persones

Per escoltar la ràdio t’has de concentrar, si et perds alguna cosa no pots tornar enrere, en el podcast sí que pots tornar enrere, però així i tot has d’estar concentrat, has de posar-hi els teus sentits. Per aquesta raó, amb el podcast durant la quarantena podíem arribar molt més profundament que amb una eina de videotrucada com un Zoom, on la part visual afegeix tot un conjunt de distraccions. A més, amb aquest engany que ens han venut que les noves generacions ho enxampen tot a la primera per ser natius digitals es generen tot tipus de confusions. És cert que tenen un cert control dels elements visuals de les plataformes, però es dispersen molt. A vegades, notem que descobreixen un detall i això ens crida l’atenció, pensem que estan en tot, però realment no estaven en res. Per aquesta raó, el Zoom ja no ens semblava l’eina adequada, en canvi el podcast permetia que s’escoltessin a ells mateixos i que escoltessin els altres, que processessin d’una altra manera la informació.

El fet de treballar en aquest projecte del podcast d’emergència, també m’ha ajudat a transformar-me a mi mateix. S’ha transformat també d’alguna manera la xicalla, perquè els va fer parar i els va fer escoltar. I ara algunes coses són referències per a ells. Ara que ens veiem, amb el seu metre i mig de distància, hi ha coses que ens venen al record de la ràdio, per exemple, ens expliquem aquests acudits dolents que algú va explicar i riem, tenim records col·lectius, ja són els nostres records, tot i que no vam estar junts. Aquest element més enllà del coneixement generat, fa que tinguem records conjunts, recordem que vam tenir moments de proximitat. Amb un programa a la setmana, 13 episodis, sí que vam generar aquest espai, un núvol emocional on viuen records que són col·lectius, però que en la realitat del dia a dia no van existir materialment. No vam estar junts físicament, però sí que vam estar junts en un espai imaginari que vam crear cadascú en el nostre lloc, a través de l’escolta.

Tot i que a La Kalle com a entitat no treballem sobre el sistema familiar —treballem directament amb els nois sobre la seva realitat individual i sobre aquesta construïm—, una gran part de les que escoltaven el podcast eren les mares. Els nois ens deien: «la meva mare, després de preparar-nos el sopar, es tirava al sofà, es posava la ràdio i jo la sentia riure». Per aquesta raó, el podcast ens va servir també com un espai de comunicació amb les famílies, un vehicle que ens va permetre connectar amb un altre tipus de qüestions. El fet d’usar un llenguatge adult, no un llenguatge infantil, va permetre a les mares conèixer la realitat de la nostra acció amb els seus fills.

Impacte

El que m’ha portat  l’experiència del podcast, si ho miro des del treball educatiu, és el fet que els hagi servit a la xicalla com un canal d’expressió, i que després hagi quedat com un recurs educatiu per a l’entitat, en forma d’unitats didàctiques, de metodologia, de club d’escolta o contingut temàtic per treballar aspectes com la participació. L’experiència ens deixa un material didàctic que va més enllà del fet radiofònic. Es tracta d’un material que té un valor in situ, en el moment; permet també treballar el tema de la documentació, i és un document històric amb un valor intrínsec molt potent.

Per poder aprofitar al màxim aquest tipus d’experiència cal anar amb compte respecte a les expectatives de difusió del material i tenir clar que és un treball educatiu, que les prioritats són prioritats educatives, no de difusió o d’èxit radiofònic. El que ens permet aprofundir en el treball educatiu és el temps, no la il·lusió del temps de qualitat, sinó el fet de tornar a recuperar un temps humà. Activitats com la de la ràdio et connecten amb el que és el seu temps veritable. El temps de processar les coses.

Eines digitals

Com a dispositius hem utilitzat el mòbil i l’ordinador. Com a programari de gravació i edició d’àudio hem utilitzat una aplicació que es diu Anchor. La plataforma és molt senzilla: et permet gravar, incorporar les pistes d’àudio, tallar-les, enganxar-les, posar música de fons o algun efecte petit i fer radiodifusió.

També, per a l’edició d’àudio hem utilitzat un programa una mica més complicat però més avançat com a editor: Audacity. L’hem fet servir conjuntament amb aplicacions en línia que permeten convertir arxius d’àudio al format MP3, i, un cop convertits els arxius, es posaven a l’Anchor per a la radiodifusió.

Què hem de fer si volem muntar un podcast

Escoltar podcasts. Veure quins són els tipus, els estils, els registres, el llenguatge.

Definir què és el que volem fer, i per a què ens servirà. Una organització que vulgui fer això ha de tenir clar quin serà el fil conductor, si seran els valors de l’organització, el que diguin els beneficiaris o alguna qüestió que els educadors vulguin desenvolupar, en altres paraules, definir quina seria la línia editorial.

Determinar qui el produirà o si és alguna cosa que varia, es transforma segons el que un grup, una persona o un col·lectiu decideixi.

Establir un equip de treball. Quan hi ha un equip, hi ha respostes, entren en el camp més idees.

En l’àmbit tècnic, hem de tenir clars quins són els límits del que volem aconseguir, perquè si no som tècnics de so, és difícil que aconseguim un bon nivell tècnic. És millor plantejar-nos les coses d’una forma molt senzilla.

És molt important reduir les expectatives, som en el món social no en el món de l’espectacle!